L’elecció de Joan Laporta acabarà en un mar de lamentacions blaugrana

La majoria de socis ensopeguen per segona vegada en la mateixa pedra i tornen a fer confiança en aquest advocat

La història es repeteix. El retorn de Laporta no sols sembla un ‘déjà vu’ sinistre, un malson recurrent del barcelonisme, sinó la confirmació de la seva inclinació d’ensopegar dues vegades en la mateixa pedra. 

El paral·lelisme resulta tan evident com en el seu moment ho va ser l’insofrible pas de Louis van Gaal per la banqueta del FC Barcelona, un entrenador holandès que amb la seva mediocritat i arrogància va provocar la dimissió de Josep Lluís Núñez l’any 2000 i la de Joan Gaspart el 2003.

Com a resultat d’aquell primera malifeta, el ‘nuñicidio’, Joan Gaspart va acabar sent president i gràcies a la negligent actuació d’aquest es van donar les condicions per a l’arribada de Joan Laporta a la llotja.

Exactament igual que ara. Després de l’excel·lència de Sandro Rosell entre 2010 i 2014, que va ser abatut, com ho fou Núñez, víctima del foc amic disparat des de la Plaça de Sant Jaume i després també empresonat per delictes inexistents, el continuisme de Josep Maria Bartomeu va acabar generant aquesta mateixa frustració i cabreig social previs a les eleccions. 

El vot de càstig a Gaspart com el de Bartomeu ha convertit a Joan Laporta en una espècie de condemna afegida i en un parany en el qual el soci del Barça, completament obnubilat, ha tornat a caure. D’una altra manera no sembla explicable que Laporta acabés sent president després de liderar l’Elefant Blau i ara de nou president després d’abocar al Barça al pou econòmic del 2010.

En aquest joc d’acció i de reacció, la dinàmica d’aquesta alternança indueix a pensar que l’elecció de Laporta serà, més tard o més d’hora, un mar de lamentacions. 

Núñez afirmava que al soci no se’l pot enganyar. Una altra cosa és que, per falta de lideratge, el soci s’acabi enganyant a si mateix.


CONCENTRAR EL FOC SOBRE BARTOMEU

A la rebotiga de les eleccions del Barça, el poder i l’aparell del sobiranisme han jugat un paper clau, sobretot creant l’atmosfera i el decorat idonis per al retorn de Joan Laporta. Es tractava d’alliberar-lo d’aquesta càrrega que podia suposar un fre per a les seves expectatives, allunyar la seva imatge de quan defensava que ell era “desacomplexadament independentista”, per a situar-se en un estadi de menys compromís amb el “procés” i més amb l’FC Barcelona.

L’important, no obstant això, era promoure un estat d’opinió previ i agut contra Josep Maria Bartomeu, fent recaure sobre la seva figura i càrrec la màxima responsabilitat de tots els errors i fracassos esportius. Una organitzada campanya en contra seva, especialment en les xarxes i en els mitjans de major pes, completada amb la detonació calculada del Barçagate i de l’organització, promoció i execució d’un vot de censura.

La rematada va anar a càrrec del Govern, permetent votar en plena crisi pandèmica i en estat d’alarma quan tocava obrir les urnes pel vot de censura, deixant bastant clara la seva implicació. El mateix que, quan va caldre, unitats de Mossos d’Esquadra van caure sobre Bartomeu al principi de la setmana final de les eleccions, nit inclosa dins del calabós, amb l’únic propòsit d’avivar el sentiment social contra l’expresident. L’estratègia de Laporta era fomentar i capitalitzar aquest vot de càstig contra Bartomeu a favor seu.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

NOTÍCIES RELACIONADES

avui destaquem

Deixa un comentari

Notícies més llegides