En la política catalana hi ha una assignatura pendent des de la recuperació de la democràcia: que el nacionalisme s’involucri en la governabilitat de l’Estat, amb la participació, amb carteres ministerials, en el Govern espanyol. Jordi Pujol sempre es va negar en rodó a aquesta possibilitat, que va tenir fàcilment a l’abast amb Adolfo Suárez, Felipe González i José María Aznar.
Aquest és un tabú absurd que no té cap mena de lògica política i que, objectivament, ha estat molt lesiu pels interessos de Catalunya. En clau europea, en canvi, és d’allò més normal. La CSU bavaresa ja fa moltes dècades que està coalitzada amb la CDU i, plegades, han formalitzat llargs i sòlids pactes de govern, bé sigui amb els socialdemòcrates o els liberals.
I no diguem a Bèlgica: els nacionalistes flamencs participen habitualment en les complicades coalicions que acaben fent possible la conformació de governs estatals amb representants de partits polítics valons.
Aquí, els antics Centristes-UCD, el PSC, el PP català i Podem/Comuns han aportat ministres, de manera ininterrompuda, als diferents gabinets que s’han succeït a Madrid des de l’any 1977. Alguns, com Narcís Serra o Josep Piqué, fins i tot van assolir importants responsabilitats a la Moncloa.
Des de l’aprovació de la Constitució del 1978, el nacionalisme català -ara transmutat circumstancialment en independentisme- sempre ha rebutjat la possibilitat d’estar present en els consells de ministres i ha desaprofitat, així, la possibilitat d’incidir amb la seva visió des del cor del poder polític espanyol. Però aquesta resistència a ultrança no forma part de la tradició del catalanisme polític.
Al contrari. Tant la Lliga Regionalista com Esquerra Republicana (ERC) van participar activament en els governs espanyols. Francesc Cambó va ocupar les carteres d’Hisenda i Foment en dos governs de la monarquia d’Alfons XIII. I ERC, des de la seva fundació l’any 1931, es va integrar en els executius de signe progressista de la II República. Hi va arribar a tenir set ministeris, ocupats per personalitats com Lluís Companys, Jaume Carner o Carles Pi Sunyer.
Ens trobem en plena efervescència per la constitució d’un Govern de la Generalitat, després de les eleccions del 14-F. Si ERC es deixa emportar per l’aritmètica, pot sumar els seus 33 escons amb els 32 de JxCat i els nou de la CUP per formar un front independentista, inevitablement estèril i inestable. Però la política no és només aritmètica, és també intel·ligència. Quina millor “taula de diàleg” que la taula del consell de ministres a la Moncloa?
Catalunya és una comunitat autònoma de l’Estat espanyol i una regió de la Unió Europea, amb amplis poders d’autogovern. Per activa i per passiva, les institucions comunitàries han expressat que el dret d’autodeterminació de les regions és incompatible amb el projecte de construcció europea.
El suplicatori que el Parlament europeu ha concedit per aixecar la immunitat de l’expresident Carles Puigdemont és una clara i contundent mostra que l’independentisme català està en el costat equivocat de la història i que l’unilateralisme, manifestat en el referèndum de l’1-O, és, a ulls de l’Eurocambra, políticament i jurídicament inacceptable.
Seria convenient que els partits secessionistes, ERC i JxCat, fessin un exercici de realisme polític i actuessin en conseqüència, pensant en la globalitat de la societat catalana, com els han exigit, de manera rotunda, les entitats empresarials i sindicals. Malgrat que les coordenades històriques són molt diferents, eren molt més intel·ligents polítics com Francesc Cambó, Francesc Macià o Lluís Companys que no pas Jordi Pujol i els seus “fills adoptius”, Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, que van créixer sota la influència del seu hiperlideratge autoritari.
La prepolítica –altrament dita populisme- ja fa molts anys que senyoreja Catalunya. El boicot de divendres passat a l’acte de la SEAT n’és una nova mostra. Amb els enormes salaris que s’han autoassignat, els nostres polítics independentistes farien bé de dedicar una part del seu temps a estudiar (història, sociologia, economia, dret…) i a reflexionar. Els seria molt profitós i tots en sortiríem beneficiats.
