Aquest 8 de març, per culpa de la pandèmia, no podrà ser massiu com ho anava sent any rere any. El maleït virus, no solament ens està portant una crisi sanitària, sinó que està augmentant les crisis econòmica, social i ambiental que ja arrossegàvem. I, a sobre, està dificultant la possibilitat de mobilitzacions.
Pel que fa a les dones, la pandèmia no ha fet més que augmentar les desigualtats ja existents, tant pel que fa al treball remunerat, a la cura de les persones o a les pensions. La creixent privatització i externalització dels serveis socials repercuteix sempre en més treball i més discriminació per a les dones. La precarietat laboral i l’atur és molt més gran en el sector femení que en el masculí, col·lectius com les Kellys i les treballadores del SAD, en són un clar exemple. La bretxa salarial i les males condicions de treball repercuteixen en la vida de les dones, que són sobreexplotades tant en l’àmbit laboral com en el domèstic. Igualment, aquesta desigualtat vers les dones, el trobem en les seves pensions, que, en la majoria dels casos no arriben per poder sobreviure en condicions, sobretot si estan soles. Ens queda molt camí per recórrer.
Però jo volia assenyalar que, per a moltes dones de la meva generació, el 8 de març no és només un dia de reivindicació sinó també un dia de celebració. Ara, que està tant estesa la idea (o la propaganda) que vivim en una dictadura, sigui des de la ultra-dreta que anomena a l’actual govern de “dictadura comunista-bolivariana”, sigui des del món independentista que assegura que el Règim del 78 no és més que la continuació de la dictadura franquista, voldria recordar tot allò que les dones vam guanyar amb la fi de la dictadura.
No, no és el mateix. La nostra democràcia és del tot imperfecta i el capitalisme està del tot inserit en la nostra economia, però pel que fa a les dones que vàrem viure i patir la dictadura, hem de celebrar que, amb la lluita feminista any rere any, hem avançat i hem sortit de la repressió que durant 40 anys vam patir.
Per aquelles noies que no ho van viure, m’agradaria recordar com era de negre la vida de les dones en plena dictadura. Per un cantó amb les innombrables barbaritats de la post-guerra contra les dones republicanes o sospitoses de ser-ho: assassinats, empresonaments, caps rapats, tortures, humiliacions, nens robats i mestres executades o apartades de la seva feina docent.
Per l’altra, la repressió soterrada que va durar fins després que morís el dictador: la impossibilitat de poder obrir un compte corrent al banc, la impossibilitat de obtenir un passaport sense el permís del pare o del marit, la “obligació” d’arribar verge al matrimoni, la desesperació de les dones maltractades que no podien fugir de la llar perquè si les denunciaven acabaven a la presó, la impossibilitat de separar-te o divorciar-te, la impossibilitat d’avortar en condicions (només les dones riques podien anar a avortar a Londres, però les que no tenien recursos podien acabar dessagnades a mans de suposats metges en espais sense cap recurs ni mèdic ni higiènic). L’explotació i assetjament a les fàbriques tèxtils on hi treballava una gran part de les dones en les ciutats industrials, la impossibilitat de poder continuar treballant quan venien els fills i filles ja que no hi havia on deixar les criatures, les joves que emigraven de la misèria del camp per anar a “servir” a les cases riques de les ciutats on eren explotades i maltractades, la dificultat per anar a la universitat ja que “les dones no calia que estudiessin, doncs per cuidar marit i fills no feia falta”, la impossibilitat de controlar la maternitat i el menyspreu social si no l’exercies, la impossibilitat de ser públicament lesbiana o de tenir sexe lliure… Tot això i moltes més coses era com un embolcall gris i espès que ens oprimia i ens obligava a la submissió.
I així va arribar la transició i amb ella la organització de les dones i la lluita feminista: “Jo també sóc adúltera”, “jo també he avortat”, “soy lesbiana, porque me gusta y me da la gana”, “les noies bones van al cel, les dolentes a tot arreu”… eren algunes de les consignes que, amb una gran alegria i força cridàvem als carrers. I sí, les lluites van servir i les dones de la meva generació que havíem patit tota la foscor de la dictadura, vam poder treballar, viatjar, controlar la natalitat, avortar, divorciar-nos, estudiar, manifestar-nos, organitzar-nos, fer l’amor amb qui volíem i com volíem, sortir de nits i fer política.
I és per això, que per a mi, i per a moltes dones de la meva generació, el 8 de març és un dia de lluita (perquè la discriminació no s’ha pas acabat), però és també un dia de joia per totes les victòries i drets que vam aconseguir i que ara podem gaudir nosaltres i les nostres filles.
