8 de març: ‘No ha lugar?’

Aquest 8 de març l’afrontem en plena pandèmia i amb “no ha lugar” del ministeri de sanitat a la celebració de mobilitzacions.  És una evident resposta conservadora i poruga a les crítiques que sectors de la ultradreta -la mateixa que nega l’existència de la violència masclista, per cert- van fer a partir del 8 de març de 2020.

El moviment feminista porta mesos preparant una convocatòria adequada a les circumstàncies adaptant les mobilitzacions a l’actual context de pandèmia i restriccions sanitàries.  El “no ha lugar” és negar els esforços, les demandes i les iniciatives feministes. Insistir en que s’ha de “seguir con la cultura de cuidado y prevención” tot donant lliçons a aquelles que, precisament, posen les cures a centre.

El “no ha lugar” ha estat taxatiu i es pot entendre en part. Les que entenem el context també reclamem que s’entengui que no per tothom és igual i que cal visibilitzar les demandes al carrer, precisament en aquest context.

Estem parlant del patriarcat com a context, com a sistema que ens contextualitza, també, en una pandèmia de dimensions desconegudes encara. Estem parlant, també,  del capitalisme com a sistema precaritzador i esclavista que en plena pandèmia ha deixat famílies senceres al carrer i tantíssima gent a l’atur.

Ja partíem de bases desiguals però l’impacte de la pandèmia per les dones no ha estat menor. Enguany s’han perdut 109.487 llocs de treball a Catalunya i ja sumem 172.735 persones afectades per expedients de regulació temporal d’ocupació -ERTO- de les quals 85.058 són dones. L’augment de l’atur de les dones és del 21’25% -afecta a  272.822 dones-. A aquesta situació s’afegeix la bretxa salarial. Les dones guanyem un 22,2% menys que els homes de mitjana a l’any.

La contractació -en general precària per a la majoria- és un altre tema on aquesta diferència manté i eixampla la desigualtat. Les dones són les més afectades per la temporalitat dels contractes i, a més, solen ser jornades parcials -amb horaris gens interessants-. La bretxa contractual encara aprofundeix més les desigualtats, que, per cert, tenen efectes terribles en les pensions de jubilació; cal destacar que les jubilades cobren, de mitjana, uns 455€ menys que els jubilats. Això és un efecte de la desigualtat salarial i en les cotitzacions. Aquest és l’impacte que, després de tota una vida treballant, tenen aquestes bretxes -bretxes creadores de desigualtats que s’acumulen una sobre l’altra-.

Aquestes són les dades en el mercat laboral formal. En el mercat informal sabem -tot i no tenir xifres clares- que el drama ha estat enorme. Moltes de les dones cuidadores han viscut confinades amb les persones cuidades o, simplement, han perdut la feina. Les dones dedicades a la neteja de domicilis, les dedicades a la cura d’infants, sense contracte, sense garanties, moltíssimes de les quals han perdut una feina ja de per si precària.

I parlem de la família, del treball de cures invisible i sense cost que recau, bàsicament, sobre les dones. Teletreballant o en treballs essencials, han mantingut i augmentat aquesta feina translúcida a la societat però del tot imprescindible, sense cap tipus de protecció ni reconeixement.

Aquesta crisis sanitària, social i econòmica produïda per la pandèmia ens posa contra les cordes com a societat. Ens calen respostes que el sistema és incapaç de donar i albira un futur post pandèmic -si és que es pot parlar en aquests termes- que queda molt lluny de l’assoliment dels drets humans bàsics.

Els darrers anys, abans de la COVID, el perfil de la pobresa era de dona gran i amb fills a càrrec. Fa un any, el 40% dels desnonaments a Barcelona afectaven a dones grans. L’afectació de la pobresa energètica també atacava de ple aquest col·lectiu i sumava les famílies monoparentals, en un 90% encapçalades per dones. Durant l’estat d’alarma el compromís d’aturar els desnonaments i regular els lloguers semblava una realitat sobre la taula. Un any després, aquest compromís s’ha destapat com una conveniència política que no es pensava com a real.

Les dones acumulem i anem sumant desigualtats. En pandèmia augmenten i el seu impacte accentua les desigualtats estructurals d’un sistema que reposa sobre les esquenes de moltes, del seu treball invisibilitzat i el seu esforç negat. A les dones aquest sistema ens contextualitza en la discriminació i la negació. La pandèmia ha intensificat els efectes i ens ha volgut tornar  «al lloc que ens pertoca». És ara que s’aprofita per negar la violència masclista o per intentar canviar el sentit del 8 de març. És per això que segueix sent necessària la mobilització, segura, diferent, amb garanties per la salut, però cal mobilitzar-se per trencar aquesta inequitat sistèmica en la que ens volen.

Com diu el lema de la vaga feminista d’enguany: Semi confinades però mai callades!

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides