8 de març: ‘No ha lugar?’

Aquest 8 de març l’afrontem en plena pandèmia i amb “no ha lugar” del ministeri de sanitat a la celebració de mobilitzacions.  És una evident resposta conservadora i poruga a les crítiques que sectors de la ultradreta -la mateixa que nega l’existència de la violència masclista, per cert- van fer a partir del 8 de març de 2020.

El moviment feminista porta mesos preparant una convocatòria adequada a les circumstàncies adaptant les mobilitzacions a l’actual context de pandèmia i restriccions sanitàries.  El “no ha lugar” és negar els esforços, les demandes i les iniciatives feministes. Insistir en que s’ha de “seguir con la cultura de cuidado y prevención” tot donant lliçons a aquelles que, precisament, posen les cures a centre.

El “no ha lugar” ha estat taxatiu i es pot entendre en part. Les que entenem el context també reclamem que s’entengui que no per tothom és igual i que cal visibilitzar les demandes al carrer, precisament en aquest context.

Estem parlant del patriarcat com a context, com a sistema que ens contextualitza, també, en una pandèmia de dimensions desconegudes encara. Estem parlant, també,  del capitalisme com a sistema precaritzador i esclavista que en plena pandèmia ha deixat famílies senceres al carrer i tantíssima gent a l’atur.

Ja partíem de bases desiguals però l’impacte de la pandèmia per les dones no ha estat menor. Enguany s’han perdut 109.487 llocs de treball a Catalunya i ja sumem 172.735 persones afectades per expedients de regulació temporal d’ocupació -ERTO- de les quals 85.058 són dones. L’augment de l’atur de les dones és del 21’25% -afecta a  272.822 dones-. A aquesta situació s’afegeix la bretxa salarial. Les dones guanyem un 22,2% menys que els homes de mitjana a l’any.

La contractació -en general precària per a la majoria- és un altre tema on aquesta diferència manté i eixampla la desigualtat. Les dones són les més afectades per la temporalitat dels contractes i, a més, solen ser jornades parcials -amb horaris gens interessants-. La bretxa contractual encara aprofundeix més les desigualtats, que, per cert, tenen efectes terribles en les pensions de jubilació; cal destacar que les jubilades cobren, de mitjana, uns 455€ menys que els jubilats. Això és un efecte de la desigualtat salarial i en les cotitzacions. Aquest és l’impacte que, després de tota una vida treballant, tenen aquestes bretxes -bretxes creadores de desigualtats que s’acumulen una sobre l’altra-.

Aquestes són les dades en el mercat laboral formal. En el mercat informal sabem -tot i no tenir xifres clares- que el drama ha estat enorme. Moltes de les dones cuidadores han viscut confinades amb les persones cuidades o, simplement, han perdut la feina. Les dones dedicades a la neteja de domicilis, les dedicades a la cura d’infants, sense contracte, sense garanties, moltíssimes de les quals han perdut una feina ja de per si precària.

I parlem de la família, del treball de cures invisible i sense cost que recau, bàsicament, sobre les dones. Teletreballant o en treballs essencials, han mantingut i augmentat aquesta feina translúcida a la societat però del tot imprescindible, sense cap tipus de protecció ni reconeixement.

Aquesta crisis sanitària, social i econòmica produïda per la pandèmia ens posa contra les cordes com a societat. Ens calen respostes que el sistema és incapaç de donar i albira un futur post pandèmic -si és que es pot parlar en aquests termes- que queda molt lluny de l’assoliment dels drets humans bàsics.

Els darrers anys, abans de la COVID, el perfil de la pobresa era de dona gran i amb fills a càrrec. Fa un any, el 40% dels desnonaments a Barcelona afectaven a dones grans. L’afectació de la pobresa energètica també atacava de ple aquest col·lectiu i sumava les famílies monoparentals, en un 90% encapçalades per dones. Durant l’estat d’alarma el compromís d’aturar els desnonaments i regular els lloguers semblava una realitat sobre la taula. Un any després, aquest compromís s’ha destapat com una conveniència política que no es pensava com a real.

Les dones acumulem i anem sumant desigualtats. En pandèmia augmenten i el seu impacte accentua les desigualtats estructurals d’un sistema que reposa sobre les esquenes de moltes, del seu treball invisibilitzat i el seu esforç negat. A les dones aquest sistema ens contextualitza en la discriminació i la negació. La pandèmia ha intensificat els efectes i ens ha volgut tornar  «al lloc que ens pertoca». És ara que s’aprofita per negar la violència masclista o per intentar canviar el sentit del 8 de març. És per això que segueix sent necessària la mobilització, segura, diferent, amb garanties per la salut, però cal mobilitzar-se per trencar aquesta inequitat sistèmica en la que ens volen.

Com diu el lema de la vaga feminista d’enguany: Semi confinades però mai callades!

Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides

 

Desactiva tu adbloker en nuestra web para disfrutar el contenido

  1. Pulsa el icono del adblocker
  2. Selecciona “No actuar en páginas de este sitio web” (o similar). También puedes pulsar el botón “Activado para este sitio” o “Pausar adblocker”.
  3. Pulsa el botón refrescar de tu navegador para ver el contenido completo.