«El procés és una religió perquè la raó no hi té cabuda»

Periodista d’un “diari de províncies (Diari de Girona), el que m’agrada a mi”. Hi escriu columnes d’opinió de la mateixa manera com es pren la vida: rient-se de tot. Ha publicat dos llibres amb recopilacions d’articles seus i s’acaba d’editar Barretinas y estrellas (Península).

Per què encabrona tant el procés, fins i tot entre els seus usuaris?

Entre els seus usuaris és normal. Sofrir un gatillazo encabrona sempre. Els havien dit que tenien algú de bandera a tret… i la cosa no funciona. Entre els no-usuaris em sorprèn que també s’encabronin. I si passa això és perquè es prenen la cosa massa seriosament, i ells es valen d’això. No es justifica l’encabronament davant de pallassos, que són aquí per fer-nos riure. Em meravella que hi hagi periodistes que facin anàlisis serioses de tot això. De vegades, jo ho intento, però no hi ha manera. Com podria escriure seriosament del que diu i fa aquesta gent?

Mirant enrere (i al voltant) no sembla que els nacionalismes siguin especialment proclius a riure’s de si mateixos, sinó tot al contrari.

Per descomptat. I com que sé que els fot molt més la sàtira i la ironia que la crítica seriosa, doncs per això ho faig. Perquè sóc molt cabró.

Com en les religions, això de la serietat s’acosta de vegades al sagrat. En el nacionalisme català hi ha coses sagrades, intocables, innominables?

M’agrada que m’ho preguntis perquè precisament a la columna d’avui parlo d’això. Comparo el procés amb la religió. Fins i tot em serveixo d’això per dir com fa poc Jordi Cuixart (que no és Déu, però sí un apòstol de Déu) ha demanat el sacrifici d’un fill, com explica l’Antic Testament, quan Déu li va demanar a Abraham que condemnés Isaac, no a la presó, però sí a mort. El procés és una religió perquè la raó no hi té cabuda. És tot qüestió de fe. Et diuen que farem la “Dinamarca del sud”, sense cap cosa raonable a la qual agafar-se. S’ha de creure o no. Com creure en aquest Déu que viu a Waterloo, etc., etc. Tot és qüestió de fe i, per descomptat, com en totes les religions, al procés no li fa ni gota de gràcia que es riguin d’ell. Al·lega que estem reprimits, que hi ha gent a la presó… O sigui, cal estar sempre seriosos, plorant, es flagel·len els uns als altres… per creure-hi encara més.

No obstant, veient TV3 es pot creure que hi ha un humor, diguem-ne, en clau nacionalista, gairebé sempre desbordat… Existeix l’humor processista?

D’entrada, he de dir que ets molt generós dient-ne humor, d’aquestes coses. Perquè si veus el programa Tot és mou i similars, on intenten fer-se els graciosos, fa vergonya aliena. No hi veig sentit de l’humor. Polònia té alguns gags que són bons, encara que és veritat que es fiquen molt més amb el constitucionalisme. Això seria un oasi, però la resta no ho qualificaria d’humor. L’única que podria resultar una excepció és la Rahola, que, curiosament, fa humor sense voler-ho.

En qualsevol cas, igual que hi ha expressions còmiques processistes, a TV3 també hi ha esport, comèdies, espais infantils, informació meteorològica…, propis del procés.

Se li ha de donar un vernís propi a tot. Et conviden a un debat a Televisió Espanyola i has de fer veure que no parles castellà, que et tradueixin i que ni tan sols se’t senti. Són coses molt rares. Però és clar que TV3, ho sap tothom i ells els primers, no és una televisió pública, sinó un altaveu d’amplificació del llacisme, que és millor que dir-ne processisme. Qui té a les seves mans una arma tan important és capaç de convèncer dos milions de persones del que sigui.

Seguint amb les religions, si la cosa no és absoluta, total, completa…, no sembla funcionar. Per exemple, si als deu manaments n’hi treus tres, te’ls carregues. Això també passa amb el nacionalisme?

Suposo que sí. Que tot ha d’estar perfectament encaixat, com en una volta, amb l’agreujant que, a sobre, és virtual. Una cosa semblant al que s’ha fet a Sant Climent de Taüll, on les pintures no són reals. És molt curiós que s’hagi muntat tot aquest cacau per una cosa que no existeix més que al seu cap. Per això et deia que em sorprèn que hi hagi gent que es pren seriosament una cosa irreal.

Diu Jay Van Bavel, un psicòleg de la Universitat de Nova York, que les burles dels no-creients fan que sigui més difícil per als adeptes admetre que estaven equivocats. Això també serveix per als nostres llacistes?

Admetre que has estat equivocat i que els que s’han burlat de tu tenen tota la raó del món, no ha de ser fàcil. A veure si jo ara tindré la culpa que aquests no afluixin? Potser la culpa de tot és meva per burlar-me d’ells. Em faran replantejar tot el que escric! Potser el Vivales, si fos per ell, tornaria aquí dient “m’he equivocat”, però, hòstia!, hi ha aquest idiota de Girona ficant-se amb mi i rient-se de mi, i per això no sóc capaç de tornar i reconèixer els meus errors.

Amb aquests estats d’ànim, tampoc es pot descartar que la cosa desbarri. Has sofert atacs en carn pròpia?

Quan vaig al diari, el primer que faig és ficar el cap al despatx del meu director per veure si segueix íntegre, perquè crec que és ell qui rep més pressions. La veritat que hi va haver una pintada que deia “Albert Soler, vigila la teva esquena”. Cosa que, en un primer moment, vaig atribuir al meu fisioterapeuta. A les xarxes, sí: fatxa, botifler… Fins i tot n’hi va haver un que va dir que li agradaria trobar-se tot sol amb mi en un ascensor. Jo li vaig respondre que ho sentia, però que estava casat… Pel carrer no he rebut atacs. També és veritat que vaig al gimnàs cada dia, i això enforteix.

Diuen que quan el cervell s’enfronta a una gran contradicció entre fets i creences, o nega els uns o corregeix les altres. Aquí en quin punt estem?

Corregir els fets és molt difícil. És millor negar-los, que és el que fan. Ara, els llacistes s’hi juguen molt perquè els escons donen diners. Han dit que proclamaran una altra vegada la independència, aquesta vegada de debò. Però saben perfectament que això és mentida. Que no ho faran. Més que negar, prometen canviar els fets. I com estem en una religió, potser hi ha algú que pensa que és possible convertir l’aigua en vi, caminar sobre les aigües… Miracles.

Potser el vessant remuneratiu és el més tangible del credo processista?

Molt tangible. Després de les últimes eleccions, cada vegada que agafava el tren per anar a Barcelona em trobava gent que jo conec (que tenien com a denominador comú ser llacistes) que anaven a treballar, perquè havien aconseguit un càrrec. Hi ha un munt de gent que viu d’això, fins al punt que molts dels seus vots són dels que han aconseguit càrrecs i de les seves famílies. Per no esmentar les caixes de resistència que van sufragant la vida d’alguns. Al costat d’on treballo, hi ha oficines de la Generalitat, adornades de llaços per dins i per fora, on, de tant en tant, es passa la guardiola. I, és clar, encara que no hi estiguis d’acord és millor no significar-se… La gent no llacista ha callat per no buscar-se problemes, i els altres s’han cregut els amos del corral. Sense voler, molta gent ho ha assumit per no ser titllat de mal català.

Cosa que, entre periodistes i mitjans de comunicació, clama al cel…

No és només comprar periodistes, que potser sí. Però els que no han exercit de periodistes, sinó d’altaveus de la causa, aconsegueixen més espais a ràdio i televisió, aquí i allà… Dins del periodisme també hi ha molt clientelisme. Com és possible que hi hagués periodistes que amplificaven el relat processista, sense ni tan sols preguntar? Per interessos, és clar.

Estem parlant de xifres escandaloses, tant de plantilles, com de remuneracions…

Sí. I malgrat comptar amb plantilles estratosfèriques segueixen comprant programes a productores externes que, curiosament, són dirigides per persones afins al llacisme.

A Giordano Bruno el van cremar a la foguera per dir que les religions eren instruments de manipulació de masses…

No donis idees. És difícil baixar del burro. Per a això s’ha de ser valent. I poso Déu per testimoni que no ens hem caracteritzat precisament per ser gaire valents. És cert que la funció sempre s’acaba, però hauria de ser el mateix mag el que ho digués. El ramat no hi compta gaire en tot això. Les ovelles segueixen el pastor, sense ser conscients que acabarà portant-les a l’escorxador. Esperem que, en el cas que ens ocupa, només metafòricament. En qualsevol cas, els signes externs estan decaient… Fins i tot crec que alguns llacistes que encara el porten ho fan perquè no recorden ni per què se’l van posar.