Una de les fórmules més reeixides de l’art gastronòmic català és la del mar i muntanya. La combinació, en un generós xup-xup, de saboroses criatures de la Mediterrània, preferentment gambes, amb viandes de la terra ferma, generalment aviram.
Contra tot pronòstic, aquesta barreja de gustos tan diferents és tot un èxit. El caràcter innovador i transgressor d’aquesta recepta, que agermana ingredients tan diferents, ha convertit el mar i muntanya en un dels plats més genuïns i valorats de la cuina catalana.
De fet, Catalunya és, en síntesi, això: una fusió del caràcter del Pirineu amb el de la Mediterrània, com resa el poema de Joan Maragall dedicat a l’Empordà i que ha esdevingut una de les sardanes més emblemàtiques del nostre folklore. No podem pretendre que el país sigui només una graellada de carn o només un suquet de peix. El secret del nostre tarannà, de la nostra resiliència i de la nostra prosperitat és aquesta capacitat d’atreure pols contraris.
Políticament parlant, a Catalunya tenim dues realitats ben diferenciades: la del vot de les comarques més ruralitzades, que aquest 14-F ha acabat decantant-se en favor d’ERC, fent el “sorpasso” a les escorrialles del pujolisme; i el vot de les zones més intensament urbanes, que té la seva màxima expressió en el PSC.
Des de l’any 1980 i durant 40 anys, hem viscut una dialèctica política en la qual l’interior intentava vèncer el litoral i, viceversa, el litoral intentava arraconar i doblegar l’interior. Dues figures encarnaven aquesta guerra fratricida, com si es tractés dels capulets i els montecchis de la Verona medieval: Jordi Pujol, obsedit en “nacionalitzar” Catalunya, i Pasqual Maragall, que promovia la “barcelonització” del país. Eren com oli i aigua, com gat i gos.
Les urnes del 14-F, malgrat la baixa participació provocada per la pandèmia, ens deixen un panorama inèdit: per primera vegada en la història del Parlament de Catalunya, el PSC guanya en vots i escons als hereus de l’antiga Convergència (JxCat) i ERC ha aconseguit la primacia en el món independentista. Recordem que, en els temps dels tripartits (2003-10), CiU era, en realitat, qui guanyava les eleccions.
Els resultats d’aquestes eleccions permeten fer un mar i muntanya, sempre, esclar, que hi hagi la predisposició i la voluntat política de cuinar-lo. Empatats a 33 escons, la suma d’ERC i PSC assoleix una majoria aclaparadora -encara que no suficient, pels pèls- per fer un Govern fort i cohesionat, que és el que Catalunya necessita imperiosament en aquesta situació tan crítica que patim. Salvador Illa i Pere Aragonès s’han de posar el davantal.
