La candidatura de Salvador Illa a la presidència de la Generalitat indica la possibilitat d’una illa: una illa és aquell lloc que et pot salvar la pell després del naufragi del vaixell insígnia que pretenia conquerir el món, quan ja només pensaves que t’ofegaries sense remei i que cauries fins al fons d’un abisme fosc. Una illa és un fragment de terra, que pot ser petit o molt gran (Menorca o Austràlia). Però terra al cap i a la fi. Terra. Un lloc on pots posar els peus i viure sense temor dels taurons, dels calamars gegants i del Cracken.
En una illa, però, t’hi pots trobar una civilització exemplar, com l’Atlàntida mítica, o una tribu de caníbals. Al final de l’aigua hi pot haver l’horror que narra Joseph Conrad, o el delta final que explica Magris al darrer capítol del Danubi: Fes que la meva mort, Senyor, sigui com el lliscar d’un riu en el gran mar.
És molt probable que la majoria dels catalans desitgem aquesta pau. Que s’acabin els sofriments, les ofenses, els insults, les amenaces a la convivència, les banderes agressives, les creus de Sant Andreu i les boines carlistes. És molt probable que la majoria dels catalans vulguem viure tranquils i en pau i en democràcia i en concòrdia i en pacte i en consens.
Aquesta és la nostra illa i el nostre delta. Lliscar per la vida sense identitarismes rabiosos. Lliscar i prou, i preocupar-nos de les escoles, dels hospitals, de l’assistència social. Com en un lloc normal qualsevol, sense banderes ni rostres pintats per anar a guerres antigues que ningú no recorda. Pensar en la salut i l’educació sense pensar en la pàtria. El delta. Allà on l’aigua baixa mansa, agradable, apta per a tots.
Em sembla que els ciutadans de Catalunya necessitem una illa, encara que això sembli un eslògan massa fàcil. I ja no volem més eslògans, després de la borratxera d’eslògans i pancartes als balcons dels darrers deu anys.
També volem les coses clares; senzilles i clares. La sedició és sedició i l’indult no contempla la sedició quan la sedició és un atemptat a la democràcia. Hem de conviure entre tots perquè el món és de tots, però hem de preservar la democràcia i els acords. El que hem vist al Capitoli de Washington ens ensenya que la sedició és sedició i que la sedició és un atemptat molt greu a la nostra democràcia.
La democràcia no va caure del cel ni és una llei universal ni ens la va enviar un Déu benevolent, com la gravetat o les marees del mar o l’extinció dels dinosaures. La democràcia és el resultat, petit i fràgil, després de milers d’anys de barbàrie. A la democràcia l’hem de defensar, i l’hem de defensar en aquells llocs on les seves costures pateixen i s’esberlen. A Catalunya pateixen les costures de la democràcia, perquè hi ha qui creu que uns presos comuns són presos polítics, i qui creu que un home que va fugir de la justícia d’un país democràtic és un exiliat. A Catalunya la democràcia pateix quan els qui s’enfilen dalt d’un cotxe de la policia animen a la gent a què ocupi una conselleria. Quan un president regional anima a ocupar una autopista, a apretar contra el sistema, a cremra contenidors d’escombraries perquè les escombraries il·luminin uns carrers apagats.
La democràcia està en joc i necessitem una illa. Encara que això sembli un joc de paraules massa fàcil i massa oportunista. Ara recordo a Miguel de Unamuno en els seus darrers anys, quan encara no s’havia adonat que Espanya naufragava i pensava que només suportava unes onades desmesurades, sense adonar-se que el tsunami era un tsunami. No podem jugar a confondre’ns, a Espanya. Som una península i una península fa, de vegades, el paper d’una illa.
A Espanya no es pot jugar a fer veure que no veig venir l’onada, perquè l’onada arriba i no hi podem fer res. No podem oblidar, a Espanya, que fa vuitanta anys el teu avi matava el meu i aviava el cadàver al costat de la carretera. No podem oblidar que el capellà afusellava el mestre, ni que el mestre prenia el fusell, al capvespre, i disparava contra el capellà. No podem oblidar que Espanya era això fa apenes vuitanta anys, i que Espanya no és un pati d’escola on podem jugar. Necessitem un instant de pau o una illa o un delta. Necessitem viure en pau i comprendre que la democràcia és el lloc de tots.
