Si el 23 d’octubre, dia en què es van convocar, amb una Rt a 1,46 i amb la corba en plena escalada, les eleccions eren vàlides, aquestes haurien de continuar sent-ho a 15 de gener. Però, ara el Govern diu que no, que ni parlar-ne, que el risc és “inassumible”. Deia un amic, que si no t’agrada el sol, no t’agrada a la platja, però tampoc a la muntanya. Si llavors es podien fer, ara també. Ens enganyaven llavors? Ens enganyen ara? Perdonin l’spoiler, però em recorda la novel·la d’Agatha Christie Assassinat a l’Orient Express; entre tots els partits, tret del PSC i el PDECat, han mort el 14-F. Amb les enquestes a les mans, segurament, en tots trobaríem justificacions per així fer-ho. Sense anar més lluny, ho confessa el mateix dircom de JxCat, Pere Martí Colom, quan escriu: “Ara tenim més temps per guanyar bé”.
A part de les enquestes publicades, els partits manegen altres enquestes que els determinen els propers moviments. Aquestes dibuixen un panorama lleugerament diferent del publicat, amb Esquerra de baixada, Junts de pujada moderada i el PSC obrint-se pas a marxes forçades. Comptat i debatut, als partits del Govern no els surten els comptes, i l’anhelat 50% més u, no passa pel seu millor moment. A més, si les eleccions es fan el 30 de maig, la possibilitat d’influència i participació directa de líders com Oriol Junqueras, creix. A aquestes alçades del partit, el que sembla clar és que Pere Aragonès, candidat republicà, necessita un cop de mà. Per tant, que no ens expliquin milongues… A tots els ve bé un ajornament per mirar d’ampliar les seves respectives bases.
D’altra banda, crida poderosament l’atenció que, després d’haver assolit el miracle d’haver inventat i fabricat, en temps rècord, una pila de vacunes, ara, aquests mateixos humans, en ple segle XXI, no siguem capaços de votar sense necessitat de sortir de casa. Per no burxar també en la ferida de la incompetència de la política catalana que, quaranta i tants anys de democràcia després, no hagin estat capaços de consensuar una llei electoral pròpia. Volem la independència i no som capaços de posar-nos d’acord en un tema tan bàsic? Tampoc entenc, com tants altres, que siguem aptes per apinyar-nos al metro en el tragí diari i no puguem articular la manera d’anar a votar amb uns màxims de seguretat.
Reconec que les dades pandèmiques són dolentes, molt, com ho eren quan es van convocar les eleccions. Això sol, després de les festes de Nadal, ja justificaria l’atac de prudència sobtat que li ha agafat al Govern. Però, malfio i penso que, aquesta vegada, la salut no ha estat l’element determinant de l’ajornament electoral, i això em molesta.
