La trista realitat és que l’FC Barcelona necessita que les eleccions les guanyi un candidat amb veritable rigor i sentit comú en la gestió. Resulta essencial, com ja ve afirmant i alertant algun candidat, que el pròxim mandat no acabi en pèrdues com ha ocorregut irremeiablement des de l’any 2000.
Encara que pugui resultar discutible que el mandat de Josep Maria Bartomeu no reflecteixi pèrdues com a tal, perquè el cop pandèmic ha estat compensat amb els guanys acumulats d’anys anteriors, és cert que els dubtes raonables es projecten sobre els números més reals quan es tenen en compte les xifres tan diferents de l’administració de Sandro Rosell (2010-2014) i les de Josep Maria Bartomeu (2015-2020), clarament controlades i dissenyades per equips executius completament diferents.
També ho han estat els resultats. Amb Rosell, incloent un primer exercici amb pèrdues produïdes per la deterioració del traspàs de Ibrahimovic, la mitjana de beneficis va ser de 28,25 milions d’euros (40,6 sense aquesta incidència) per 15,8 de Bartomeu, poc més que la meitat malgrat haver-hi gairebé doblat els ingressos i haver obtingut un net de 190 milions d’euros de guany per la venda de Neymar i això sense comptar amb les pèrdues de més de 90 milions provocades per la pandèmia. Si s’hagués tractat de dos mandats separats, Rosell hauria deixat 113 milions de patrimoni positiu i Bartomeu hauria llançat pèrdues. O dit d’una altra manera, els guanys del primer han suportat l’impacte provocat per la COVID.19.
Igualment, en termes de deute, s’ha tornat a doblar en els últims quatre anys fins a nivells insostenibles.
Si es tira la vista enrere, Josep Lluís Núñez va deixar l’any 2000, amb un balanç equilibrat i beneficis acumulats suficients fins i tot per a resistir de sobres els 80 milions d’euros perduts per Joan Gaspart i els més de 80 de Joan Laporta, als quals caldrà sumar uns 200 milions de pèrdues que li esperen al nou president degut a la caiguda d’ingressos. No seran culpa de ningú, en principi, només de la pandèmia, encara que resulta evident que el Barça hauria pogut afrontar aquesta crisi d’una altra manera molt diferent sense un deute asfixiant, amb una facturació sense marge de beneficis i amb una massa salarial de 630 milions d’euros, insostenible.
La conclusió és que, amb l’excepció dels quatre anys de Sandro Rosell com a president, els llibres de comptes del club estan plens de números vermells com a resultat d’una gestió governada per la irresponsabilitat de Joan Gaspart, els malbarataments, la bona vida i els negocis de Laporta i el descontrol de Josep Maria Bartomeu.
Va sent hora, doncs, que el nou president es proposi evitar la caiguda lliure de l’economia del FC Barcelona, la reposició dels fons propis i sigui capaç d’impedir el que sembla inevitable, i en certa manera desitjable per dos precandidats en concret, Víctor Font i Joan Laporta, que ja insinuen una salvació via Societat Anònima. Aquest és el perill, perquè que el Barça no resistirà una altra gestió que no sigui tan determinada, ferma i estalviadora. Això s’enfonsa si algú no ho evita.
