Salvador Illa, l’hereu de Josep Tarradellas

La història de Catalunya no comença l’11 de setembre del 1714. Molt abans es van produir dos fets determinants que han marcat els segles a venir: la mort sense successió del rei Martí l’Humà, l’any 1410, i la unió dinàstica de les corones d’Aragó i Castella, l’any 1469, amb el matrimoni dels reis Isabel i Ferran. 

L’actual etapa de la història de Catalunya té el seu origen en la mort del dictador Francisco Franco, l’any 1975. Tot seguit vindrien l’aprovació de la Constitució democràtica espanyola (1978), de l’Estatut d’Autonomia (1979) i l’entrada d’Espanya a la Unió Europea (1986). 

Són fets dels quals una majoria de la població –entre els quals m’hi compto- en tenim memòria viva o en som directament tributaris. I, en general, els catalans estem d’acord que la recuperació de les llibertats democràtiques, la consolidació de l’Estat del Benestar (pensions, assegurança d’atur, educació pública de qualitat, sanitat a l’abast de tothom…), la pertinença a la comunitat europea i l’adopció de l’euro han estat avenços molt positius i als quals no volem renunciar.

Però, de manera curiosa i anacrònica, a Catalunya hi ha un gruix de població que s’entesta a retrocedir la història present a l’any 1409, abans de la mort sense descendència de qui va ser rei de la Corona d’Aragó, Martí l’Humà. Aquest gruix de gent tampoc no accepta el matrimoni posterior dels Reis Catòlics ni, per descomptat, la Constitució espanyola del 1978. Per ells, el canvi dinàstic de la monarquia espanyola dels Àustries als Borbons, esdevingut a inicis del segle XVIII, és una “tragèdia” que encara cueja i que marca els nostres dies, com si res no hagués passat després.

Per descomptat, són totalment respectables, però també incoherents. La Corona d’Aragó, que tant enyoren, estava formada l’any 1410 per altres territoris, a més del Principat de Catalunya –Aragó, les Balears, la Comunitat Valenciana, Sicília, Malta…-, que, avui dia, són radicalment contraris a fer aquest viatge al túnel del temps que reclamen els independentistes catalans. També defensen aferrissadament l’adscripció a la Unió Europea, però no volen acceptar que el “passaport” per accedir-hi és la Constitució democràtica espanyola.

Per entendre totes les greus contradiccions que entelen,  desvirtuen i deslegitimen el discurs independentista hem d’anar a l’any 1980, quan se celebren les primeres eleccions autonòmiques després de l’aprovació de l’Estatut. El banquer Jordi Pujol es va imposar, contra pronòstic, al candidat socialista, Joan Reventós, i va barrar el pas a la previsible coalició PSC-PSUC. Per falcar la seva designació com a president de la Generalitat, Jordi Pujol va pactar amb l’ERC d’Heribert Barrera (a qui Foment del Treball va finançar la campanya), la UCD (el partit dels hereus reformistes del franquisme) i l’exòtic Partit Socialista Andalús.

Catalunya va passar, gairebé sense solució de continuïtat, dels 40 anys de règim franquista als 40 anys del règim pujolista, que ha arribat fins als nostres dies a través de diverses mutacions (Convergència, Junts x Sí i ara Junts x Catalunya). Si no tenim clar que Carles Puigdemont procedeix de les joventuts de Convergència (JNC) i que les sigles JxCat són les escorrialles del pujolisme no entendrem què està en joc aquest pròxim 14-F, si és que finalment se celebren les eleccions en aquesta data.

En la construcció de la Catalunya democràtica hi ha un fet cabdal: el retorn, l’any 1977, del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i el seu exitós pacte per a la reinstauració de la nostra històrica institució d’autogovern. El curt mandat de Josep Tarradellas al capdavant de la Generalitat restaurada (1977-80) ens va deixar un mestratge que Jordi Pujol va anorrear tot seguit que va guanyar les eleccions i va accedir al poder.

Aquella “primavera democràtica” catalana es va basar en un govern d’unitat de totes les forces polítiques i un sentit d’Estat basat en l’esperit republicà que Josep Tarradellas va portar de França: seriositat, negociació permanent, bona administració, austeritat, lleialtat als pactes i rigor. 

L’home de màxima confiança que va tenir Josep Tarradellas en la gestió de la Generalitat provisional va ser Romà Planas, que va tornar amb ell de l’exili. I Romà Planas, que va acabar la seva vida política sent l’alcalde de la Roca del Vallès, va ser el descobridor i l’impulsor de l’aleshores joveníssim Salvador Illa, que el va succeir en el càrrec quan va morir. Hi ha, per tant, un fil conductor directe entre l’expresident Josep Tarradellas i l’actual candidat socialista a la presidència de la Generalitat.

En aquest context, les pròximes eleccions al Parlament són una “segona volta” d’aquells transcendentals comicis de l’any 1980. Carles Puigdemont, a través de Laura Borràs, encarna la fase final del pujolisme: l’independentisme unilateralista farcit d’èpica tronada i d’insostenibles contradiccions polítiques que no s’aguanten per enlloc. Per la seva banda, Salvador Illa representa l’herència de Josep Tarradellas: unitat, racionalitat i progrés.

Salvador Illa, en el seu cara a cara amb Laura Borràs, ja té la campanya electoral feta. Només li cal recordar la votació del 26 de novembre passat del Parlament europeu, que va rebutjar, per aclaparadora majoria, que les regions puguin exercir el dret a l’autodeterminació dels Estats dels quals formen part. No hi ha res més a dir.

Josep Tarradellas ja ens va advertir, abans de morir, que Jordi Pujol havia instaurat una “dictadura blanca molt perillosa” a Catalunya. El Pla de Nacionalització, posat en marxa l’any 1990 –que EL TRIANGLE va destapar íntegrament l’any 2019-, és un document esgarrifós que demostra l’estratègia totalitària que portava de cap Jordi Pujol i que s’ha inoculat a la societat catalana en les últimes dècades.

Aquesta “dictadura blanca” ha acabat portant Catalunya a la ruïna i a un carreró sense sortida. Les pròximes eleccions són una oportunitat d’or per revertir aquesta lamentable situació de degradació, de divisió i de decadència a la qual ens han portat els 40 anys de règim pujolista i Salvador Illa és l’únic candidat que pot guanyar i que pot fer-ho. 

Hi ha una altra Catalunya possible i ara és possible retrobar el fil perdut de la història. Després de la dictadura de Francisco Franco i de la “dictadura blanca” de Jordi Pujol, els catalans mereixem, finalment, viure en un present i en un horitzó seriós, solvent i coherent, sense deliris ni proclames estèrils que només serveixen per fer el ridícul internacional i intentar tapar la corrupció.