Joan Laporta està realitzant trobades amb diferents col·lectius de Penyistes als que sistemàticament demana perdó per haver-los ignorat i menyspreat en el passat, admetent que com no els servien per a res simplement va deixar d’atendre’ls i d’ocupar-institucionalment. Fins i tot un vicepresident seu, Albert Perrín, va arribar a insinuar que no servien per a res. Avui, la Confederació Mundial de Penyes està integrada per 171.000 penyistes afiliats, és autònoma del club i va camí de ser completament sostenible.
Es tracta d’una estratègia, o al menys així ho consideren la majoria dels penyistes, per evitar perdre el suport, les signatures i els vots dels 18.000 socis del moviment. Molts sostenen que ara menteix descaradament amb l’únic propòsit d’almenys evitar que aquest poderós lobby i la seva gran reserva de vots i de firmes acabi en el bàndol contrari, segurament al votant de Toni Freixa, del qual no hi ha dubte que representa el oposat al que durant anys ha vingut sent Laporta. L’essència del vot conservador, reflexiu i ponderat d’un barcelonisme que exigeix una evolució i adaptació als nous temps, però amb la transparència i idees capaços de millorar els recursos de club, és el que Laporta tracta d’afegir al seu propi target.
El problema és que quan es reuneix amb penyistes surt el Laporta autèntic i ha protagonitzat més d’un enfrontament i discrepàncies. El que més crida l’atenció és que ara afirma no ser independentista contràriament al seu històric posicionament i al no dissimulat interès dels partits polítics i institucions socials sobiranistes com ANC i Òmnium, a les que s’ha unit la Cambra de Comerç en que guanyi les eleccions algú com Joan Laporta.
