Filòleg i escriptor. Ha estudiat les cultures polítiques a Catalunya i Espanya, des del 1939 fins al present. Lector fascinat de biografies, és autor de diversos llibres, entre els quals, La conjura dels irresponsables i una biografia de Josep Benet. L’últim és El fill del xofer (Tusquets Editors), sobre la vida i la mort del periodista Alfons Quintà.
Per què adquireixen notabilitat persones com Alfons Quintà, al qui biografies a El fill del xofer?
M’interessa, i la tracto en el llibre, la relació entre poder i bogeria. El poder existeix, per bé i per mal. És una tonteria negar la seva existència i fer un judici moral sobre com és el poder. És difícil avaluar-lo moralment, perquè funciona segons uns altres codis humans, de vegades molt salvatges. Hi ha personalitats capaces de domar el poder, i saben que per fer-ho necessiten gent disposada a actuar de manera amoral. Quintà n’és un cas. És periodista, en ocasions bo, però es converteix en algú útil en la societat del seu temps per al poder. Sense escrúpols, està disposat a jugar amb els codis morals, i a portar una investigació, o a la creació d’una televisió, fins al punt que permeti fundar un poder, encara que sigui a costa d’una conducta totalment amoral. I això és el que el converteix en, literalment, fascinant. És clar que no és algú normal. La gent comuna, quan estem a prop del poder, podem acabar abduïts, devorats, utilitzats… per ell. Però hi ha altres personatges que, per la seva excentricitat, desenvolupen un rol diferent en la mecànica del poder. Aquest n’és un cas.
En aquesta relació entre poder i psicopatia, qui mana a qui?
Qui aconsegueix dominar el Leviatan? Crec que és el polític pur qui ho aconsegueix. Sol ser un pragmàtic, que pot revestir de lírica el seu exercici del poder. Però solen ser aquestes bèsties psicopàtiques les que, si no queden destruïdes per la seva relació amb el Leviatan, comercien amb els homes i entenen el valor de cadascun. Un boig pot tenir un valor, i crec que aquest és el cas.
L’afer Quintà és una originalitat, o no tant?
Hi ha alguna cosa fàustica en l’exercici del poder de fusió del monstre amb el lideratge, en la qual no se sap qui domina a qui, però sí que se sap que per a l’exercici d’aquest lideratge t’has de situar més enllà de la moral. Per tant, un judici ètic sobre la conducta del polític és benintencionat, però no precís. L’instrumentalitzat pot saber a què està jugant, i pensar que no és un instrument. Quintà pensa en algun moment que ell és poder, però la seva relació amb el monstre acaba devorant-lo definitivament. Tenia una personalitat exuberant, però si mires cap al seu interior es veu que està buida, desestructurada… No és una personalitat formada, que li permeti tenir una vida; és algú sense ordre interior, cosa que li permet tenir una relació amb els altres d’absolut menyspreu, sense empatia. Pot ser cordial i simpàtic, però l’altre no el preocupa gens ni mica.
Els temps que corren resulten més propicis per al desenvolupament de personatges com Alfons Quintà?
L’excentricitat del personatge que motiva la meva reflexió és tan alta, que resulta molt obvi el que està passant. Que sigui precisament algú que acaba com acaba, que mati i es mati, que sigui un assetjador sistemàtic, o que utilitzi el xantatge des de l’adolescència, és un cas extrem que descriu aquesta dinàmica de què parlem. M’agradaria pensar que no és un cas reproduïble.
La recerca de l’èxit podria ser un element significatiu en el comportament d’Alfons Quintà?
En el seu cas, l’èxit, que en va tenir, és el que li permet exercir una pulsió despòtica, que explica la seva condició i la seva trajectòria. En el seu cas l’èxit és ser reconegut com algú amb poder. Com que els altres li reconeixen aquest poder, ell pot actuar de manera despòtica. Més que el periodista clàssic, que lluita per aconseguir la notícia, Quintà vol ser el millor periodista. No per ser el que millor informa, sinó per disposar del màxim de poder, que li permeti tenir una conducta maligna i no ser penalitzat per això. Hi ha grans figures del periodisme en la democràcia que han buscat l’èxit per influir, perquè et cridi un ministre i li puguis recomanar una política, o el secretari general del partit, per nomenar a algú.
Aquesta conducta devia conformar un entorn infernal per a les persones que l’envoltaven…
És que pràcticament no hi ha entorn. Per començar, des d’un punt de vista familiar, l’entorn s’enfonsa molt ràpid. És escassíssima la relació amb els seus pares quan se’n va de casa. La majoria de les relacions de parella no li duren. Té col·legues de professió, però no són amics. En un moment ja degradat com a individu, quan dirigeix El Observador, el record majoritari dels que treballen amb ell és d’algú que feia por. Una persona que va treballar aleshores amb Alfons Quintà em deia que va arribar a llegir Primo Levi per entendre com se sobreviu en circumstàncies horribles. Quan el van contractar a l’Avui, una condició va ser qui no anés a la redacció.
Com és, diguem-ne, el Leviatan català de Quintà, el caldo de cultiu específic en el qual es gesta el personatge?
Quan parlem del Leviatan català i de Quintà és obligat parlar de Pujol. Pujol és molt conscient de la falta de preparació dels polítics catalans per relacionar-se amb el poder, que no entenen com funciona. Pujol és deixeble de Vicens Vives, que, parlant del Leviatan com a Minotaure, deia que els catalans no sabien com tractar-lo. Això Pujol ho aprèn molt aviat, i els seus escrits a la presó en donen fe. Pujol, amb una idea política nacionalista explícita, vol constituir un poder polític a Catalunya. Un objectiu descomunal que demana gent disposada a actuar més enllà de la moral. La part central del llibre té a veure amb aquesta duríssima ofensiva, i com Pujol la planteja intel·ligentment aprofitant el cas Banca Catalana.
I d’aquella pols, va venir el fang de la corrupció?
Aquesta és una motxilla que porta el president de la Generalitat, que podria haver-lo enfonsat, i que es converteix en una catapulta, no només per a la consolidació del seu lideratge, sinó també per a la constitució d’un poder català. En la dialèctica que estableix amb el poder central, i que guanya, és com aconsegueix una parcel·la de poder, que no serà qüestionada durant dècades per la part espanyola. Una vegada instituït, què en fas d’aquest poder? Un dels problemes derivats d’això és que una part del pujolisme entén aquesta victòria com a carta blanca per a un cert exercici de la impunitat. La funció del periodisme seria qüestionar aquesta impunitat. Però crec que el que va passar és que, en aquest territori de poder conquistat, on tu estableixes el marc de funcionament, en un segment d’aquest territori va acabar instal·lant-s’hi la corrupció.
Alfons Quintà és una peça significativa en el puzle de Banca Catalana…
Des del primer article que publica a El País, Quintà adverteix que de Pujol “en parlarà àmpliament”, i publica un article que explica qui són els principals accionistes de Banca Catalana i com la creen, en un moment de creixent crisi bancària a Espanya. El 1979, en vigílies de les primeres eleccions autonòmiques, Quintà escriu que la posició política de Pujol podria estar condicionada pel banc. Cinc dies després del discurs d’investidura de Pujol, Quintà firma amb Carlos Humanes una pàgina sencera d’El País, a la secció de política i no d’economia, parlant dels problemes del banc. Periodísticament, ell destapa el cas.
Però algú va decidir que resultava més convenient tirar-hi terra al damunt…
Sabem, i així ho diu Juan Luis Cebrián, que ell tenia l’article des d’abans de les eleccions, i que es va decidir no publicar-lo per no interferir en el procés electoral. Després hi ha pressions perquè segueixi la publicació de la sèrie. Una de les fonts principals del llibre és el dietari que escriu Francesc Cabana, cunyat de Pujol, que veu amb terror la maniobra de Quintà contra Banca Catalana. És indiscutible que hi havia una campanya de setge de Quintà a Pujol. La paradoxa és que, al cap de 25 mesos, Quintà és nomenat per dirigir TV3, el projecte fonamental de la primera legislatura de Pujol. Per què Quintà? La llegenda urbana, segurament encoratjada per ell mateix, diu que hi havia un xantatge. En un sopar de Polanco, Cebrián, Pujol i Quintà es planteja llançar una edició catalana d’El País. Cosa amb la qual Pujol no es trobava gens còmode. És precisament llavors quan Pujol fitxa Quintà. Neutralitza així un enemic i el converteix en còmplice. Pujol guanya les eleccions i, al cap d’unes quantes setmanes, destitueix Alfons Quintà.
