A l’estiu de 2006, el emèrit Joan Laporta va ser protagonista d’un episodi de flagrant i greu infracció contra els estatuts del FC Barcelona. Va ser capaç de saltar-se la convocatòria d’eleccions després d’haver complert els quatre anys de presidència que, legalment, havien esgotat el seu mandat. Ningú en un estat i en un club que es consideren democràtics havia desafiat la llei d’aquesta manera ni amb una actitud tan insultant i descarada.
Laporta i la seva junta, en realitat, no volien admetre que, des del moment en què es van convocar les eleccions a l’estiu de 2003 el dia 15 de juny, la nova junta en cap cas podria prendre possessió del càrrec més tard del dia 25 de juny, ja que la normativa exigeix que es faci en un termini no superior a deu dies des de les votacions.
A més, amb els estatuts del FC Barcelona vigents en aquell moment, i també ara, el president entrant quan les eleccions no s’han produït pel procediment normal regulat per final de mandat, i amb el propòsit d’evitar avantatges, suspicàcies i polèmiques, la junta directiva escollida complirà el seu primer any de mandat comptant des del dia de la presa de possessió fins el dia 30 de juny següent. Encara que en aquest cas van ser només vuit dies entre la proclamació, dia 22 de juny, i el 30 de juny cap jutge, cap advocat ni ningú coneixedor del funcionament i aplicació de les lleis han discutit el redactat clar i concís, sense marge a la interpretació, d’un article precisament inclòs en els estatuts per evitar aquest tipus de discussions.
Per tant, de forma plenament conscient i deliberada, Joan Laporta i la seva directiva van obviar que el seu mandat de quatre anys es complia inevitablement el 30 de juny de 2006, un any pels vuit dies de juny de 2003 i els tres següents.
Amb insolència pròpia de qui se sent protegit per determinats poders, Laporta va arribar fins i tot a brandar en una assemblea un vergonyós i ridícul dictamen, també de dubtosa i sospitosa autoritat legal, signat per un empleat de la Secretària General de l’Esport de la Generalitat, com a justificant de les seves accions fora de la llei. Va donar igual. Un cop complert el termini legal, un soci del Barça es va plantar al jutjat corresponent per exigir que es celebressin les eleccions.
El jutge de torn, a la vista de les consideracions plantejades i la claredat dels estatuts, va ordenar de manera immediata i rotunda la dimissió de la junta en ple i la convocatòria de les eleccions.
El risc de perdre-les era zero. L’equip liderat per Ronaldinho havia conquerit aquella temporada la Lliga i la Champions de París. L’interès en fer-se el boig i en no admetre els fets radicava en evitar incorporar al mandat les pèrdues de 63,8 milions derivades de la provisió ‘fantasma’ inventada per ell mateix i Ferran Soriano al 2003 amb càrrec a Gaspart, una jugada sense cap ni peus amb el propòsit de eludir números vermells i així no prestar l’aval obligatori exigit per la llei.
De la cruïlla, la conseqüència menys espinosa va ser el fet guanyar fàcilment les eleccions en un moment tan dolç esportivament parlant, ja que en menys d’un mes, després del pas obligat per la Gestora, Joan Laporta sortia reelegit sense necessitat de posar les urnes per falta de contrincant.
Hi va haver altres dues seqüeles destacades, totes dues a l’altura d’aquesta condició de petit rei emèrit en el qual s’aniria convertint. La primera, una mala passada jurídica, el va salvar de la corresponent inhabilitació a perpetuïtat per haver infringit els estatuts en grau superlatiu, ja que no hi ha una agressió pitjor ni més greu que eludir la convocatòria d’eleccions. Així va ser reconeguda la infracció pels tribunals del dret civil ordinàris davant la pobra defensa de Laporta, argumentant que no havia actuat de mala fe sinó innocent i angelicalment. Vaja, que se li havia oblidat convocar les eleccions perquè s’havia descuidat un any al comptar els quatre de mandat. Un lapsus que li pot passar a qualsevol.
No obstant això, en paral·lel es va cursar una sòlida demanda davant el Tribunal Català de l’Esport per part d’un soci del FC Barcelona, qui per tres vegades, successivament, va anar aportant les resolucions judicials, finalment fermes, reconeixent la infracció.
En aquells dies, la directiva de Laporta ja havia gestionat amb la seva generositat i habilitat milers d’entrades regalades, fins i tot viatges amb tot pagat a París per a la final de la Champions, festes, celebracions i favors repartits especialment en tot el cercle de el poder esportiu, mediàtic i polític català de l’època, encantat de relacionar-se i omplir la Llotja de Camp Nou així com els avions i hotels de la final de París.
Finalment, no va suposar un problema massa complicat que el Tribunal Català de l’Esport, presidit llavors per José Domingo Valls, designat des del Consell Català de l’Esport que dominava la figura de David Moner, no veiés en cap cas causa amb base per a obrir un expedient al president del FC Barcelona. Com en qualsevol república bananera, no semblava estrany que el president d’una associació hagués decidit que les eleccions podrien celebrar tranquil·lament un any després. Per vergonya del dret i de l’esport català els papers amb la denúncia d’un soci van acabar amb el pas dels anys oblidats, arxivats i sense efecte en un calaix del Tribuna Català de l’Esport.
La cara dura i omissió de les seves funcions per part de José Domingo Valls li seria recompensada amb llocs estratègics en l’àmbit de l’esport on el seu bufet i ell personalment s’han pogut guanyar la vida amb no massa esforç i gaudint d’una notòria influència i protecció dels poders i autoritats esportives.
Fins fa tot just un any el seu despatx assessorava a la Federació Catalana de Futbol. Arran d’una denúncia anònima en què es relatava amb pèls i senyals com es desviaven centenars de milers d’euros cada any des de la Federació i la Mútua de Futbolistes a societats sense activitat, formant part d’un embolic de societats que a la fi recaptaven diners per a Domingo Valls i per a altres personatges vinculats a la Federació, va ser quan el mateix president Joan Soteras va tallar tota relació i va aïllar al tèrbol personatge. Tirant del fil, qui havia organitzat i donat ales al muntatge havia estat l’anterior president, Andreu Subies, acusat per l’Audiència Nacional de diversos delictes monetaris per una trama de desviament de fons de la Federació per a negocis particulars com obres de restauració d’un establiment hostaler propietat de la seva esposa. Per aquest motiu, Subies, a l’espera de judici, va haver de dimitir del seu càrrec de vicepresident econòmic de la Federación Española de Fútbol. Laporta no és l’únic reietó emèrit de l’esport català.
Hi va haver una segona conseqüència (proper capítol) de la no convocatòria d’eleccions. Com a resultat de la nova realitat va aflorar el fet, evident, que la junta de Laporta no havia presentat en el seu moment l’aval corresponent de la temporada 2002-03. Començava així el llarg cas dels avals, un altre incompliment greu que la justícia també demostraria.
