Enric Marín i Joan Manuel Tresserras al seu llibre Obertura Republicana identifiquen dins de la intel·ligència processista dos grups diferenciats: els que pretenien forçar l’Estat a una negociació, i els que pretenien crear les condicions per una secessió viable i pulcra. A banda, situa els que pretenien el desbordament de l’Estat mitjançant un procés insurreccional. Els tres grups, tenien en comú, i continuen tenint, el nacionalisme com a eix definidor.
El processisme ha fracassat en el seu intent de crear un estat independent, però la seva pretensió nacionalitzadora ha estat un èxit, i ha tingut com a conseqüència la divisió en dos de la societat catalana i la desfeta de la pròpia administració de la Generalitat. La pluja fina d’aquest nacionalisme es va iniciar amb la majoria absoluta obtinguda per CiU a les eleccions d’abril de 1984 en un moment en què la fiscalia demanava el processament de Jordi Pujol per l’afer de Banca Catalana. Jordi Amat ja va assenyalar com a data simbòlica el 30 de maig d’aquest any, quan el president electe va dir des del balcó de la Generalitat, “d’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres i no ells” . Aquesta etapa, que va durar dinou anys, conclou al 2003 amb la formació d’un govern tripartit, que mai va ser acceptat per la dreta nacionalista. Com va dir posteriorment Marta Ferrusola, va ser “com si entressin a casa teva i et trobessis els armaris regirats, perquè t’han robat”.
Durant aquest període, l’administració de la Generalitat va arribar als 144.000 treballadors i el seu pressupost va passar de 2.000M€ a més de 16.000M€. L’administració pública autonòmica es va convertir en una potent eina política que va ser utilitzada per a benefici d’unes elits econòmiques amb interessos propis, i per a l’impuls del procés nacionalitzador i per al finançament del partit (i personal).
La constitució del tripartit de 2003 es va caracteritzar, entre altres coses, per la dependència del govern Zapatero del nacionalisme català, per la disputa de l’espai nacionalista entre CiU i ERC i per la pretensió de Pasqual Maragall de robar-li la cartera del nacionalisme als dos. El resultat va ser la proposta, debat, i aprovació del nou Estatut d’Autonomia i la sentència del TC de 2010.
En tot aquest procés l’esquerra catalana va perdre les seves senyes d’identitat. Bona prova d’allò va ser el preàmbul de la proposta d’Estatut de 2005 aprovada amb el suport de l’esquerra al Parlament que, amb la justificació que no tenia validesa jurídica, va incorporar molts elements simbòlics del nacionalisme, que anys després va utilitzar l’ANC: 1714, drets històrics, autodeterminació, independència com a fita,… amb expressions pròpies del nacionalisme vuitencista d’arrel herdiana, recollides pels corrents històrics perennialistes i etnosimbolistes, que tant han influït en el pensament processista com: “Aquest Estatut segueix la tradició de les Constitucions i altres drets de Catalunya, que històricament havien significat l’articulació política i social dels catalans i les catalanes”. “La vocació i el dret dels ciutadans de Catalunya… es correspon amb l’afirmació nacional que històricament va representar la institució de la Generalitat, vigent fins al segle XVIII…”.
Per a l’esquerra transformadora, de forma particular, les qüestions socials, els drets dels treballadors, la lluita feminista per la igualtat i les propostes per un model productiu, ecològic i sostenible, han estat elements centrals de la seva identificació, però a la vegada, aquesta mateixa esquerra, ha descuidat i ha fet concessions als nacionalismes en tot allò que té a veure amb els elements definitoris de com s’ha d’organitzar la diversitat identitària i els models d’organització territorial.
Davant de les properes eleccions, els experts en demoscòpia posen l’accent en la prudència que cal tenir amb les prediccions de les enquestes, i insisteixen en la importància del vot ocult i del vot decidit a última hora. Les últimes enquestes del GESOP, GAD3 i del CEO parlen d’un 20% de l’electorat indecís, mentre que el 2015 era del 15%, i l’últim CEO parla d’un 5,9% de vots que van a parar a l’apartat d’altres. També la participació i l’impacte de la dispersió del vot nacionalista poden ser elements decisius.
En relació a les hipòtesis possibles sobre els resultats de les properes eleccions, caldria considerar que, per raons polítiques i d’aritmètica parlamentària, sigui impossible la formació d’un govern nacionalista, i que la situació porti a dues opcions: o un acord transversal de govern o a la repetició d’eleccions. Si aquests fossin els escenaris, és aleshores quan l’esquerra ha de fer memòria per no repetir els errors del passat.
Davant d’aquesta hipòtesi, l’esquerra transformadora ha de tenir clar el seu full de ruta, que en la meva opinió passa per la defensa d’una gestió de la societat post Covid que no deixi a ningú enrere i abordi la necessària reconstrucció i reordenació del model productiu, arribar a consensos que permetin desenvolupar una cultura que valori el plurilingüisme i la diversitat d’Espanya i de Catalunya entesos com una riquesa comú que tregui la llengua de la confrontació identitària, treballar en la direcció d’un model federal de caire cooperatiu i solidari basat en la lleialtat institucional, i impulsar la cooperació i el treball conjunt amb el govern de coalició a Espanya.
En una possible negociació, l’esquerra transformadora no pot perdre de vista la seva pròpia identitat i espai polític, i, sobretot, no pot acceptar ambigüitats que permetin al nacionalisme reprendre la nation bulding que va practicar Jordi Pujol durant 19 anys sense oposició.
