La pancarta de Torra

El mai prou reivindicat Josep Tarradellas va dir que “en política es pot fer tot menys el ridícul”. El periodista Manuel Cuyàs, recentment traspassat, i l’historiador Joan Eculies, defensen que la cita és apòcrifa. Sigui com vulgui, se non è vero, è ben trovato. Fos seva o manllevada de l’escriptor Josep Pla, que ho va escriure en genèric: “A la vida es pot fer tot tret del ridícul”, la cita ve com anell al dit per descriure la crua realitat. Quan ja creia haver-ho vist tot en política, dimecres passat, dia contra l’esclavatge i sant Habacuc, un altre expresident català, de més curta volada, Quim Torra, va lliurar al Museu d’Història de Catalunya la pancarta a favor dels presos polítics -reitero un cop més el meu desig d’alliberament-, per la qual va ser inhabilitat. Ho va fer amb tota la pompa, com si talment donés l’escut de Guifré el Pilós, o la Tissona del rei Jaume I. I sense enrogir. Ridícul.

Fa temps que, endebades, Torra intenta esprémer el suc de l’epopeia d’un mandat, el seu, pel camí de l’oblit. Recordem-ho, va entrar a la política de manera excepcional, després que altres com ell declinessin l’encàrrec vicarial d’un foragitat Carles Puigdemont. Enmig de presos i exiliats, improvisant, Torra ha volgut forjar un llegat del no-res. La pancarta compila el fracàs d’un mandat. El mèrit d’aquella gesta va ser que el llavors president va desobeir una mica les instàncies judicials que el comminaven a retirar en temps i forma una pancarta, que a la fi, a repèl, va acabar despenjant. Una anècdota insulsa, sense rang èpic, que no mereix honors ni tampoc càstigs.

És per això que veure Torra brandant la pancarta al Museu d’Història de Catalunya m’ha fet peneta, i m’ha recordat la cita del ridícul que no hauríem de fer els catalans i que, tossudament, no deixem de fer. Hi va haver un altre català, el filòsof i escriptor Francesc Pujols, que va profetitzar: “Arribarà el dia que els catalans, pel sol fet de ser-ho, aniran pel món i ho tindran tot pagat”. Tampoc la va encertar, ans més aviat el contrari. A cops de fer el ridícul, lluny de tenir-ho tot pagat, als catalans ens surt tot més car.

Al pas anem, a cops d’ocurrències, aviat caldrà habilitar un annex al Museu d’Història de Catalunya per albergar les andròmines polítiques, per exemple, el Museu de l’Absurd de Catalunya. Allà hi podem instal·lar des del timó d’Artur Mas, passant pels cartellets de Ciutadans o les impressores de Gabriel Rufián, fins arribar a la pancarta de Torra.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides