En la història de Catalunya hi ha un abans i un després del 26 de novembre del 2020. Aquest dia, el Parlament europeu va votar una esmena presentada per la diputada Diana Ribas (ERC), en la qual proposava el reconeixement del dret d’autodeterminació de les entitats sub-estatals que reivindiquen la seva identitat nacional diferenciada, com pot ser el cas de Catalunya, però també de Flandes, el País Basc o el Tirol.
L’esmena de Diana Ribas va ser rebutjada per 487 vots en contra, 170 a favor i 37 abstencions. Els representants democràticament escollits dels gairebé 450 milions d’habitants dels 27 estats membres de la Unió Europea (UE) van decidir lliurement, per una aclaparadora majoria, que el dret d’autodeterminació -i, per tant, la independència- és improcedent dins de l’àmbit comunitari.
De manera estranya, aquesta votació del Parlament europeu ha passat molt desapercebuda en el debat polític de Catalunya, tot i que té una importància transcendental. La seva conseqüència és òbvia: la independència de Catalunya no és compatible amb la pertinença a la UE. Des d’aquest 26-N passat, els secessionistes catalans s’han quedat sense arguments, tret que defensin clarament la nostra sortida de l’espai europeu.
Som al cap del carrer. Ser independentista avui vol dir advocar per l’exclusió de Catalunya de la UE. Hi estan d’acord els líders del secessionisme irredempt, que es volen erigir en els genuïns capdavanters de l’ortodòxia i de la coherència? En aquest sentit, interpel·lo directament els dirigents de Junts x Catalunya (JxCat), que fan de la via unilateral i de l’1-O el seu estendard polític i electoral: Laura Borràs, Jordi Sànchez, Elsa Artadi, Joan Canadell, Jaume Alonso Cuevillas, Meritxell Budó, Damià Calvet, Marta Madrenas, Ramon Tremosa, Francesc de Dalmases, Gemma Geis, Eusebi Campdepadrós…
El conducator de Waterloo, Carles Puigdemont, ha afirmat, després de la votació del Parlament europeu: “No negociarem amb la UE la independència de Catalunya, perquè la UE és un sindicat d’Estats i, allà, qui determina és l’Estat espanyol”. I ha afegit, enigmàtic com sempre: “És veritat que hi ha vida més enllà de la UE”. Assumeixen i comparteixen els dirigents de JxCat aquesta visió geopolítica de l’expresident de la Generalitat?
UE sí o UE no: aquest és el dilema al qual ens ha abocat la deriva neoconvergent del procés independentista. En aquest sentit, les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya han de servir per decidir si volem un Govern de la Generalitat europeista o antieuropeista.
La resposta al dilema, per a una immensa majoria de la societat, és òbvia, i, de ben segur, no hi ha cap empresari –per molt independentista que sigui- que subscrigui una hipotètica exclusió de Catalunya del marc comunitari i de l’euro, ja que significaria la ruïna fulminant del seu negoci.
La resolució del Parlament europeu interpel·la també els polítics i els líders socials independentistes que romanen a la presó o que han marxat fora. Cal que facin un sa exercici de realisme i, en comptes de verbalitzar la seva estèril voluntat d’“ho tornarem a fer”, admetin que la independència de Catalunya és, senzillament, un somni impossible i inviable.
Això no és cap derrota ni cap tragèdia. És una evidència que cal admetre i no passa res més. Ja som grans. Sens dubte, si els presos i els expatriats assumeixen la votació democràtica del Parlament europeu, el seu horitzó penitenciari quedarà aclarit i se’ls obriran les portes del camí de la llibertat, a través d’un indult que, en aquestes condicions, el Govern de Pedro Sánchez pot concedir fàcilment.
Més d’hora que tard, el conflicte encetat l’any 2012 per la imputació judicial per corrupció d’Oriol Pujol, l’hereu de la dinastia, s’ha d’acabar. La resolució de Parlament europeu ofereix una pista d’aterratge. Només cal que els dirigents de l’1-O defensin que Catalunya ha de seguir formant part de la UE i que, pel bé de tots, renuncien a la independència unilateral. Les seves famílies els ho agrairan, ja que podran tornar a casa. La resta de catalans, que hem patit vuit anys molt desgraciats, també.
