“Minoria nacional”? Majoria social!

Després del mantra del “dret a decidir”,  que va culminar amb el referèndum de l’1-O i el simulacre de la DUI, amb les doloroses conseqüències que el “procés” ha tingut pels líders independentistes, ara se’ns vol fer combregar amb un nou concepte: els catalans som una “minoria nacional” i, per tant, tenim dret a ser reconeguts i protegits per la Unió Europea i les Nacions Unides.

Un cop més, se’ns pretén enganyar amb un hàbil joc de paraules, com ja va passar amb el “dret a decidir”, que molts se’l van empassar. Aquesta suposada “minoria nacional” són, en tot cas, els aproximadament dos milions de persones que voten en les eleccions opcions autoproclamades independentistes

Però a Catalunya hi vivim 7,5 milions de persones, de moltes procedències i amb molts accents, cadascuna d’elles perfectament respectable, pensi com pensi, i digna de consideració, sempre que no rebenti les normes de convivència col·lectiva. Per principi democràtic, tots 7,5 milions de catalans som iguals, amb els mateixos drets i els mateixos deures

Si Catalunya és una “minoria nacional”, també ho són Astúries, Aragó o Andalusia? I els asturians, els aragonesos o els andalusos que viuen aquí són una “mini-minoria nacional” incrustada en la nostra “minoria nacional”?

Si les tribus indígenes dels Estats Units, que estan confinades en reserves, són la “minoria nacional” per antonomàsia, aleshores, només les persones amb totes les arrels genètiques clavades, des de fa generacions, en aquesta terra tenim el dret de ser catalans? Un independentista que es digui Josep Rodríguez és, en realitat, un agent infiltrat del CNI o un colon disfressat per espiar i sembrar zitzània entre els veritables catalans-catalans?

Jo, com a català de soca-rel i pels quatre costats, em nego en rodó a formar part d’una “minoria nacional”. No vull anar per la vida com una víctima aclaparada pel pes de la història, ni sentir-me permanentment enrabiat i impotent per la derrota dels austriacistes l’any 1714, ni ser algú que necessita una protecció especial pel sol fet d’haver nascut en un indret anomenat Catalunya. 

No m’agrada ser membre d’una “minoria nacional”. Jo vull ser -i sóc- una persona que forma part de la comunitat humana i de l’aclaparadora majoria que constituïm els qui, en aquest planeta, aspirem a viure dignament i en pau amb els altres, ajudant i sent ajudat.

Ser català no vol dir parlar sempre i només en català. Convertir la llengua en un signe d’identitat nacional és, en el Món globalitzat i interconnectat del segle XXI, un insult a la intel·ligència. Només són peruans els qui parlen quítxua o aimara? Els qui parlen espanyol als Estats Units no són nord-americans? Les llengües serveixen per entendre’ns i arribarà el dia que tota la humanitat tindrà un idioma comú, de la mateixa manera que emprarà una mateixa moneda pels intercanvis comercials.

Català, sí. És un patrimoni preciós que hem de cuidar i preservar per transmetre a les generacions futures. Però també espanyol (600 milions de parlants), anglès (1.500 milions), xinès mandarí (1.100 milions) i àrab (300 milions). Les llengües d’arrel llatina (espanyol, portuguès, francès, italià, català, romanès…), amb les quals és fàcil de practicar la intercomprensió, sumen més de 1.000 milions de parlants. 

La història mil·lenària de Catalunya no pot acabar reduïda a ser una “minoria nacional” que parla en català. Catalunya és molt, moltíssim més que els independentistes i molt més gran i molt més potent si no ens entossudim a posar fronteres i aixecar banderes i murs lingüístics i essencialistes en un Món que vol trencar per sempre amb els errors/horrors del passat.

D’això van les eleccions d’aquest pròxim 14-F. De confrontar democràticament els qui tenen una visió tancada i excloent de Catalunya amb els qui volem un país obert a la rosa dels vents, on la prioritat sigui la millora de la vida de la gent que hi vivim, sense màfies ni corrupció. 

De fet, aquest és el sentit que tenen, des del 1980, totes les eleccions que s’han celebrat al Parlament de Catalunya. Fins ara, el resultat és que els protoindependentistes i els independentistes han ocupat la presidència de la Generalitat durant 33 dels 40 anys d’autogovern. Les conseqüències són les que veiem i tenim: la ruïna, la divisió i la desertificació de Catalunya.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Hoy destacamos

Deixa un comentari