El vicepresident primer de Josep Maria Bartomeu, l'històric Jordi Cardoner, que va ocupar el càrrec de responsable de l'àrea social des de 2010 al FC Barcelona, va voler seguir lligat al club una vegada que la junta directiva en ple va decidir dimitir fa tres setmanes. Com els estatuts del club preveuen que alguns dels directius dimissionaris puguin formar part de la Comissió Gestora, l'únic que va demanar reenganxar-se va ser Jordi Cardoner, en una pirueta que va impedir el seu president, Carles Tusquets, tancat en banda a obrir aquesta porta.
Els reforços directius en aquest tipus de situacions són habituals en altres circumstàncies com el 2015, quan el propòsit de la junta cessant era el de presentar-se en bloc a la reelecció en un clima de pau social. S'entén que la seva presència afavoreix la governança de la Comissió Gestora en algunes de les àrees, facilitant un període de transició sense més propòsit que la convocatòria d'eleccions. Per contra, la tensió del desenllaç de l'última junta, envoltada de greus conflictes pendents i d'una fortíssima pressió de l'entorn i dels lobbies mediàtics, dificultava carregar amb nàufrags de l'enfonsament.
Carles Tusquets es va parapetar en el seu desig d'integrar una Comissió Gestora exclusivament formada pels integrants de la Comissió Econòmica i de la Comissió de Disciplina amb el reforç del president de la Comissió de Control i Transparència, és a dir sense directius electes per evitar suspicàcies.
Però també per impedir la molesta presència d'un exdirectiu amb un estrany sentit de l'intervencionisme com Jordi Cardoner a qui els seus propis companys de junta van acabar aïllant i ignorant en resposta a les seves maniobres i actituds.
Malgrat que el seu paper era clarament el de successor de Bartomeu com a vicepresident primer, ell va declarar la seva incapacitat i rebuig, però sense abandonar la vicepresidència com deixant oberta la porta a aquesta possibilitat si finalment no quedava altre remei. La seva borrosa posició va provocar després de tot, la crisi de dimissions encapçalada per Emili Rousaud, a qui va impulsar com a candidat i també com a líder d'una conspiració per enderrocar Bartomeu, el que l'hagués deixat assegut a la presidència. Quan el complot estava a punt, Cardoner es va ensorrar, va confessar la seva culpa davant Bartomeu i va pregar clemència per seguir en el càrrec quan el president va convidar a Rousaud i altres directius a dimitir per traïció i deslleialtat.
Cardoner es va salvar només per sobreviure uns mesos en el càrrec i per intentar seguir surant després del desastre. Trist final i trista imatge la d'intentar desmarcar-se altra vegada sense haver volgut assumir mai el paper esperat de lideratge que li tocava. S'ha acabat.
