Stefan Zweig escriu “les conviccions són vivències i episodis individuals, que no depenen de ningú més que d’aquell a qui pertanyen”, al seu magnífic i oblidat llibre Castellio contra Calvino, veritable monument literari en defensa de la llibertat i la tolerància. Ho diu poc després de recordar-nos que “les veritats es poden difondre, però no imposar.
Cap doctrina serà més certa, ni cap veritat més veritable, perquè cridi i s’enfelloneixi. Cap s’hauria d’imposar artificialment recorrent a una propaganda brutal”. Zweig es refereix a la dictadura que Calví va imposar a Ginebra ja fa cinc segles, però l’ús de la propaganda per imposar un pensament únic és una cosa que perdura en el temps, i els catalans ho podem contemplar avui en dia. Només cal veure l’ús que els governs de la Generalitat han fet històricament dels mitjans de comunicació públics, i molt especialment de TV3.
“La televisió pública catalana bombardeja amb una propaganda independentista simplista i mentidera. Durant mesos ha recorregut a una retòrica victimista que vol fer creure, de forma grotesca, que Catalunya és víctima d’un retorn a la dictadura franquista”. No és una opinió personal, ni la d’un unionista acèrrim. És un editorial publicat a Le Monde el 23 d’octubre del 2017. Un parell de mesos més tard, un programa de France 2, Envoyé Spéciale, feia un reportatge sobre la televisió catalana i concloïa que TV3, la més important de les redaccions de tots els mitjans catalans, amb més de 300 periodistes, s’ha instrumentalitzat al servei de la independència. Ho afirmava mostrant els adhesius que poblaven la redacció demanant la llibertat dels polítics presos o la validesa del pseudoreferèndum de l’1 d’octubre del 2017.
Les coses no han canviat gaire en aquests darrers anys. Avui Jair Domínguez, col·laborador d’un programa pretesament humorístic, pot insultar un diputat dient que “si vius a Catalunya i no parles català o ets tontet o mala persona”, mentre crida a cremar cotxes, carrers i contenidors. Altres, com Empar Moliner, que va obtenir una certa notorietat per calar foc a la Constitució en directe, pot insinuar gratis que l’Estat va enviar temporers malalts de la covid-19 a Lleida per infectar Catalunya. Menció especial es mereix la secció d’esports, on hi ha periodistes com Xavier Valls, que no només menysté membres de l’oposició parlamentària acusant-los de connivència amb els atemptats gihadistes de l’agost del 2017, sinó que repiula a Twitter missatges on se’ls qualifica de llimacs. Jordi Robirosa opta pel piloteig clàssic i es limita a comentar, enmig d’un acte esportiu, que “Quim Torra és un intel·lectual amb una capacitat cultural brutal, i qui digui el contrari no sap el que diu”.
És així, i no a través dels informatius, que TV3 intoxica l’opinió pública. I no passa res. No hi ha cap conseqüència, perquè qualsevol queixa que es faci va a parar al Consell Audiovisual de Catalunya, on tots els membres tenen el mandat caducat i que en els seus
vint anys d’existència mai ha reprovat la televisió catalana. De fet, als seus informes elaborats en períodes electorals, mai s’han recollit les advertències que TV3 sol rebre de la Junta Electoral.
La televisió catalana ha renunciat a ser la BBC del sud, com pretenia en els seus inicis, per esdevenir una maquinària que difon consignes artificials per construir l’imaginari independentista. Per imposar una única veritat convertida en dogma. També és la menjadora que engreixa empreses audiovisuals afins a la causa i premia la fidelitat dels màrtirs caiguts en acte de servei propagandístic. És el cas de Mònica Terribas, locutora que l’1 d’octubre difonia per la ràdio pública, com a gran primícia, els llocs on circulaven les patrulles de la Guàrdia Civil i la policia nacional, recompensada ara amb un contracte d’1,35 milions per fer un nou programa juntament amb Jordi Basté. Una xifra poc més baixa que el dèficit d’1,8 milions previst enguany per la televisió pública
catalana. I això que s’hi han desviat prop de 15 milions dels fons que l’Estat ha donat a la Generalitat per lluitar contra la covid.
Al cap i a la fi, què són uns quants malalts davant la grandesa d’il·luminar-nos amb l’única veritat veritable? Què pensaria Zweig de la Catalunya d’avui?
