Geògraf. Professor de secundària, jubilat. Va estar dos anys fent classes en presons i ara és voluntari de Justícia i Pau. Va ser regidor d’Igualada, va treballar a l’àrea de Pau i Drets Humans de la Generalitat i forma part de Federalistes d’Esquerres. Ha escrit, amb Juli de Nadal, Roser García i Irene Monferrer, Sortir de la presó: una aventura incerta.
Segons diu el títol, el vostre llibre gira al voltant del que passa no de portes endins de la presó, sinó quan se’n surt, després d’haver complert una condemna…
Som voluntaris d’una entitat cristiana, Justícia i Pau, que compta amb uns 65 voluntaris, la majoria dels quals fan activitats a la presó. L’any 2016 vam iniciar un programa per acompanyar les persones que surten de la presó, perquè per a les persones que no tenen una xarxa de suport familiar o social la reinserció és molt complicada. D’aquí ve això d’“una aventura incerta”. Fem com una mentoria, un aparellament d’un voluntari amb un intern. Aquest el visita en els últims mesos de presó perquè es coneguin mútuament i per establir un vincle, i després, durant uns mesos, el voluntari acompanya l’ex-pres en el seu aterratge a fora de la presó.
Què resulta pitjor, entrar o sortir de la presó?
Entrar a la presó és molt complicat, suposo que des del minut zero. Però sortir-ne també és complicat. A nosaltres no ens agrada generalitzar. Ens remetem a cada situació concreta, a cada cas. L’estada a la presó depèn molt del delicte pel qual s’hi entra, i també de si es disposa de suports familiars o socials. La sortida també està condicionada per aquests suports. Nosaltres acompanyem les persones a les quals els falta aquest suport, o bé les que han fet un procés penitenciari fracassat, o els que no tenen ningú a qui recórrer. Són en molts casos persones amb addiccions, amb problemes de salut mental, desvinculades socialment o familiarment… La situació a la sortida de la presó depèn molt de per quin delicte s’hi ha entrat, de com es viu el procés penitenciari i de les condicions en què la persona es troba en trepitjar el carrer.
Més enllà del vostre voluntariat i de suports, diguem-ne, d’iniciativa particular, existeix algun sistema o programes d’ajuda pública als presos que han complert la condemna?
En alguns casos, sí. El sistema penitenciari d’Espanya i Catalunya fomenta la sortida a la comunitat de forma gradual. A partir d’un compliment mínim de la condemna, hi ha un tractament (cursos, etc.), en el qual si el reclús hi entra comença a tenir sortides programades, un encadenament de permisos, sortir a treballar, si té opcions de fer-ho… Hi ha interns que per diverses raons no entren en aquesta via. Generalment, és amb aquests amb qui treballem nosaltres. La persona que accedeix a un tercer grau, normalment és perquè té suport familiar. Així, el trànsit sol ser suau. Els que acompanyem nosaltres són persones que han passat cinc o set anys a la presó sense haver passat per una cadena de permisos, i de sobte es troben al carrer. I és cert que en general les institucions es desentenen d’aquesta gent.
I com és el sistema penitenciari? Burocràtic, ancorat en el càstig…, o potser just, humanitzat, amb tendència a millorar?
El sistema penitenciari està pensat en funció de l’interès de l’intern i la seva evolució. Tenim referents, com és el cas d’Holanda, que ens indiquen cap a on hem d’anar. A Espanya i a Catalunya tenim un índex de criminalitat relativament baix i, en canvi, un percentatge d’interns molt elevat. Això vol dir que hi ha moltes condemnes que podrien ser complertes fora de la presó, a través d’altres mecanismes. Nosaltres i la majoria de les ONG, o dels professionals que treballen a les presons, pensem que hi ha d’haver una disminució de les persones internes, que hi ha moltes maneres de complir condemnes sense passar per la presó. Crec que fins i tot a la mateixa Administració hi ha senyals que això ha d’anar per aquí. Però tot això és molt lent.
I quins són els obstacles per dur-ho a terme?
Això suposa més inversió, dedicar-hi recursos que ara no existeixen i, d’altra banda, agafar consciència per part de la societat que fer passos en aquest sentit suposa una responsabilitat. Entre algunes de les coses que pretén el nostre llibre, una és informar sobre un món desconegut, i ajudar a agafar consciència que el paper de la societat és molt més important del que sembla a simple vista de cara a la reinserció. De fet, demanem a l’ex-pres que no reincideixi, però no li lloguem una habitació, ni li donem una feina.
En aquest sentit, no resulta sorprenent el silenci dels mitjans de comunicació sobre les presons i les seves circumstàncies, en contrast amb els rius de tinta que han corregut, per exemple, amb els presos del procés?
Resulta una paradoxa que a Catalunya hi hagi una sensibilitat més gran amb el tema de les presons a conseqüència de l’empresonament d’alguns líders socials i polítics i, en canvi, se segueixi desconeixent la realitat de la gent que és a la presó, que, en la seva immensa majoria, procedeixen de la marginalitat social. En aquest sentit, cal recordar que segons el lloc on neixis tens moltes més possibilitats d’acabar a la presó. Del voltant dels 8.000 presos que hi ha actualment a Catalunya, la immensa majoria procedeixen de barris i zones marginals. El perfil comença dibuixar-se en persones que abandonen l’escola en edats molt primerenques, que s’enganxen a la droga, amb malalties mentals, procedents de famílies desestructurades… El perfil dominant dels presos són homes, relativament joves, sense afecte, procedents de famílies trencades, que han viscut la violència, amb un nivell d’estudis molt baix.
Com és la vida material a les presons?
Les condicions materials de les presons són bones. El problema rau en l’aïllament, la falta d’autoestima, la pèrdua del sentit de la realitat, l’absència de coneixement del que passa al món, la victimització… La gent amb la qual nosaltres tractem no té relació amb ningú. Són persones completament aïllades del món, cosa que té unes seqüeles afectives, psicològiques, personals… El procés de degradació psíquica i també física pot ser important, sobretot en condemnes llargues.
La presó no és, en definitiva, una espècie de col·lector social, al qual van a parar persones amb les quals no se sap ben bé què fer, com és el cas dels bojos?
Aquest és un problema molt greu. Hi ha persones amb problemes de salut mental que entren a la presó per haver comès un delicte, i també els que adquireixen el problema com a conseqüència d’estar a la presó. També n’hi ha que tenen problemes mentals per abusar de fàrmacs o drogues. És evident que el pitjor lloc per ser tractada una malaltia mental és la presó. Això sí que requereix una presa de consciència social sobre la necessitat de dedicar recursos i mitjans a aquestes persones.
La nostra realitat carcerària té alguna cosa a veure amb les imatges infernals de la vida a les presons que veiem sovint a les pel·lícules?
Hi ha una gran distorsió entre la visió que tenim del món de la presó amb la realitat. Segueix imperant la idea que el que és a la presó és dolent, i el que no, és bo. Estant a la presó, coneixent els interns, es va prenent consciència que el fil que separa el que és a dins del que és a fora és finíssim.
La població reclusa a Catalunya constitueix un retrat social o hi ha sobrerepresentats col·lectius com ara els emigrants?
Crec recordar que, segons algunes estadístiques, a les presons catalanes hi ha al voltant d’un 55% d’espanyols. La resta són immigrants. Una part d’aquests procedeixen de la Unió Europea, però la immensa majoria són extracomunitaris. També es pot dir que són majoritàriament homes. Les dones només representen un 6%. En aquest sentit cal assenyalar que en sortir de la presó les dones tenen un doble motiu de responsabilitat, de pèrdua de confiança, que es deriva del fet d’haver comès un delicte i, fonamentalment, del seu paper com a mares.
I com es viu tot això a nivell personal, sensible, entre els que feu d’“àngels de la guarda” de la gent en sortir de la presó?
A mi la presó m’ha atrapat. El coneixement, la relació amb les persones… No és fàcil, però alhora compensa molt. Quan vas a veure a algú que està a punt d’abandonar la presó, cal escoltar, donar ànims, riure, estar al seu costat…, però a fora cal tenir present que estàs tractant amb una persona lliure, adulta, que és amo de les seves decisions i de la responsabilitat dels seus actes. La gent que surt de les presons segueix tenint un estigma.
