Aquests dies he estat al Pirineu, passejant per boscos primigenis. En un bosc antic o una selva, quan un gran arbre cau al bosc per motius naturals, les petites plantes que estan a sota, fruit de llavors no necessàriament d'aquest arbre sinó de qualsevol espècie, i que han estat esperant al sotabosc durant molts anys amb l'esperança que algun dia s'obrís un espai de llum, poden començar a créixer. Durant aquest temps, ho han fet molt poc, però han generat grans arrels cap endins, com si fossin els seus fonaments. S’han estat preparant i esperant el seu moment.
Aquesta evolució del bosc, sostenible, ens ensenya a no dependre del dogmatisme, a entendre que no tenim totes les respostes i a inspirar-nos en els processos de la natura, que porten en la evolució de la vida molts milions d’anys més que nosaltres. Cal fer créixer les arrels dels nous canvis cap a la defensa del bé comú i aprofitar els buits que deixen la mort d'allò vell i caduc, per fer-los créixer en un bosc rejovenit i més just
Aprenem. Ara tenim l’exemple del Borbó vell i corrupte. Ha caigut i molts que han anat fent arrels profundes volen aprofitar-ho per posar en qüestió l’arbre que queda i fer créixer en el seu lloc la república com a forma política d’estat. Això està bé, cal aprofitar l’espai de llum. Però això, que és molt clar, s’enreda amb la reivindicació de fa uns pocs anys de la independència unilateral de Catalunya. Independència que podria ser amb monarquia a Espanya, però es reclama junt amb república catalana.
Així com la conveniència i oportunitat d’abolir la monarquia i passar a ser una república a l’estat espanyol pot ser majoritària, -de fet només s’enfronta a la Casa Real i als interessos partidistes dels que es basen en els sentiments més tradicionals d’Espanya (la Espanya també dels toros i els senyorets)- la idea d'una república independent a Catalunya és diferent, des de que es va abandonar la reivindicació del dret a decidir, que era majoritària, i el desastre del procés i la DUI, sembla que aquesta opció només té suport a Catalunya i no majoritàriament. Però, a més, seguint el que ens ensenya el bosc, els arbres que viuen més i millor són els que són solidaris entre ells, s’ajuden en front dels perills externs i els canvis al medi. Hi ha arbres que viuen fins a 5.000 anys. De fet, són de les seves arrels profundes que han sobreviscut i han anat brotant altres arbres, de manera que hi ha boscos que en àmplies superfícies tots els arbres tenen unes arrels unificades.
Caldria reconèixer que Catalunya és una nació (cultural, lingüística, històrica, etc). Que aquesta nació, si vol tenir un estat (estatus polític i jurídic) propi caldria tornar a escoltar la veu del poble sobre el dret a decidir. Però això no és el més important (recordem el resultat del referèndum 1-O i la DUI). El que importa és com ens volem relacionar amb l’estat espanyol i amb Europa. Amb una república a Espanya? Però una república no de boquilla, si no amb valors republicans i de nous valors. Sent independents? (Quin estat és independent avui en un món globalitzat?). O amb una estructura federal amb Espanya i Europa?
Cal estendre les arrels per ser cada vegada més forts, més solidaris i més duradors en un món que ens necessita a totes per salvar la vida. De fet, els problemes reals per la gran majoria de gent són uns altres, con sobreviure cada dia, com ser efectius en la presa de decisions polítiques i operatives (no ens representen, democràcia real ja), com deixar un món millor als nostres fills. Creixement molt selectiu (no en el PIB) llibertats, igualtat, equitat, solidaritat, defensa del planeta, el bé comú i la vida (valors republicans). Això és el que ens importa, les formes jurídiques són el de menys i poden ser una tapadora d’interessos del capital o de la política partidista i corrupta, com hem vist.
