Tot just fa dos mesos que Meritxell Budó, Alba Vergés i Miquel Buch apareixien en comandita per les nostres teles cada dia per insistir que l’estat d’alarma era un 155 encobert i que els havien robat les competències. Ho deien com si la gent no veiés altres governs autonòmics esmerçar-se a noliejar avions carregats de preuades mascaretes per equipar de forma decent els seus sanitaris i protegir els seus conciutadans.
En moments de crisi tothom aporta el millor de si mateix, i el nostre Govern és insuperable a queixar-se mentre no fa res. Com també ho és en tripijocs econòmics i a menystenir el sistema públic de salut, així que va saber aprofitar que l’estat d’alarma permetia fer adjudicacions sense concurs per pagar 17 milions d’euros a Ferroser, empresa filial de Ferrovial, per fer el rastreig dels casos de covid-19. Feina que es podria fer a través dels serveis propis. Milionada que aniria molt bé per dotar de recursos humans i materials l’escanyolit sistema català d’atenció primària. Ferrovial està implicada en el cas Palau i un dels seus gerents és Roger Junqueras, germà d’Oriol Junqueras, màxim dirigent del partit de la consellera Vergés. Dos fets que podrien ajudar a entendre moltes coses a la gent malpensada. Més quan ERC porta ja un temps intentant demostrar que està preparada per governar Catalunya i jugar el paper fins ara reservat a Convergència.
Qui sap si les compareixences diàries pretenien que no ens adonéssim de la inutilitat del Govern. Es va passar de “l’Espanya ens roba” a “l’Espanya ens mata”. Budó arribava a dir que en una Catalunya independent no hi hauria hagut tants morts i infectats “perquè així ho diu la ciència i l’evidència”. La recuperació de les competències per part de la Generalitat ha demostrat que la ciència i l’evidència no acaben de funcionar en una Catalunya que té el dubtós honor de tenir en Lleida la primera capital de província que necessita tornar a confinar-se. La causa? Un brot que a la Franja d’Aragó s’ha controlat i aquí s’ha escapat de les mans. Com també se n’ha anat de mare la situació a l’Hospitalet i a Guissona, on ningú s’atreveix a mirar què és el que està passant exactament. Mentre la malaltia s’estenia entre temporers vinguts a recollir fruita no passava res. Són gent dura, feta a dormir al ras en una Catalunya tan acollidora que fins i tot es nega a llogar-los una miserable habitació, amb un Govern tan progressista que tanca els ulls quan empresaris agrícoles neguen mascaretes, gel hidroalcohòlic i fins i tot aigua als seus treballadors.
És evident que el conseller de Treball, Chakir El Homrani, que xiula com si la cosa no anés amb ell, ha negligit la responsabilitat de garantir els drets i la salut dels treballadors que havia de protegir, de la mateixa manera que va negligir la protecció dels avis que
morien a les residències que estaven sota la seva competència, fins que l’hi van retirar. Algú amb una mínima dignitat hauria plegat.
Encarregar el rastreig dels casos de covid-19 a un call center atès per venedors d’andròmines sense la més mínima preparació mèdica i sense cap coordinació amb els centres de salut no va ser la decisió més encertada de la consellera Vergés. A l’horitzó planen preguntes sense resposta. Per què va ignorar les advertències de la cap d’epidemiologia de la Vall d’Hebron quan demanava fer el seguiment des dels hospitals? Per què no la va escoltar quan avisava que calien prop de 2.000 rastrejadors en lloc dels 150 que hi ha ara?
Quim Torra aprofita el moment per demostrar com li va de gran la presidència i prova de confinar Lleida trepitjant drets fonamentals, com la lliure circulació de persones, sense cap mena de base legal; demostrant que el seu concepte de democràcia és la del
senyoret que fa i desfà a la seva finca. Per no fer el ridícul en tenia prou de demanar al Govern de Madrid que decretés l’estat d’alarma, o de sol·licitar una cessió temporal de competències o, simplement, de consultar els seus serveis jurídics. Ha preferit
alimentar greuges ficticis a aturar la malaltia.
I així anem fent, amb un govern tan ocupat en la construcció de la república imaginària que ja no sap quines competències té en el món real, ni en què consisteix un Estat de dret.
