«La igualtat salarial és el problema que més afecta les dones»

Entrevista a Maite Moreno
Maite Moreno | Foto: Àngel Guerrero

Va ser mestra en una escola d’adults, i ara és escriptora. Narra contes, i amb la novel·la. S’ha acabat va guanyar el primer premi de narrativa d’un concurs convocat al Baix Llobregat. Aviat editarà una recopilació de relats breus. Col·labora a Cortum.

Tradicionalment, l’esquerra parlava, com a molt, d’“incorporar la dona a les lluites”. Ara, com diu José Sacristán, les dones ens salven, a tots, homes i dones, o estem perduts… Els homes estan passant el testimoni del canvi a les dones?

No és que els homes hagin dit: “Bé, ara els toca a elles…” El 2017 hi va haver un canvi de paradigma, un punt d’inflexió. Durant molt temps, el moviment feminista era una cosa que teníem aquí. Se celebrava el 8 de març, però li faltava consistència. Amb la denúncia que comença a Hollywood, les dones es plantegen moltíssimes coses. Recordo que, fa uns quaranta anys, les dones del PSUC, que llavors era el partit majoritari a l’esquerra, deien, fent-se ressò dels seus companys, que primer havíem d’enderrocar la Dictadura i després ja vindrien les reivindicacions feministes. Cosa que recorda allò del 36, que primer guanyarem la guerra i després ja farem la revolució. Els fets ens han demostrat que, per contra, hi ha coses que es poden fer simultàniament. De fet, jo sempre havia pensat que el moviment del 8 de març era burgès, perquè les reivindicacions laborals no hi eren presents. Jo he treballat en una escola d’adults de la UGT. Per tant, tinc molta consciència de les reivindicacions laborals. Ara hi ha propostes diferents que fan referència a l’alliberament de la dona. Trencadores, sí, però encara parcials. Por exemple, davant d’una dona iraniana retinguda a l’aeroport del Prat, amb amenaça de retornar-la al seu país, el moviment feminista no ha actuat.

Entre els molts fronts oberts en les lluites de les dones, quin o quins són especialment significatius?

En l’àmbit de la llar, privat (encara que ja sabem que tot allò privat és públic), resulta difícil legislar. Però no, per exemple, en la qüestió de la igualtat salarial i els drets laborals, que, segons el meu parer, és el problema més gran que afecta les dones. També és urgent equiparar entre homes i dones les 16 setmanes de permís per natalitat, perquè així es pal·liaria el pretext de deixar-les de contractar perquè d’aquí a poc temps no podran treballar per maternitat. S’han fet famoses les sufragistes que reclamaven el dret de vot per a les dones i, ara, les actrius, el món de l’òpera, s’han aixecat contra els abusos dels homes. Tot això és molt important, per descomptat, però un mica esbiaixat respecte a les qüestions relacionades amb l’explotació laboral.

Com es pot explicar que, a hores d’ara, hi hagi forces polítiques, com la Lega de Salvini, o aquí Vox, que fan casus belli de les reivindicacions femenines i fins i tot del mateix paper de la dona en la societat?

Sobretot, per raons ideològiques, és clar. Resulta sorprenent que hi hagi forces polítiques que, de manera solapada o obertament, es posin del costat dels violadors i els maltractadors, i atribueixin a les dones la responsabilitat d’aquests actes; que estiguin en contra de l’avortament i fins i tot del divorci, etc. Una cosa que és producte d’un ambient, d’una herència nefasta…, i que alguns fins i tot la modificarien per anar a pitjor. Perquè això de les conquistes femenines és, per descomptat, reversible. Ara, a l’Afganistan, on han pactat els Estats Units i els talibans, és molt previsible que les dones tornin a ser tractades de la pitjor manera. Aquí mateix, i no fa gaire, quan era ministre Ruiz Gallardón, es va intentar revertir la llei de l’avortament.

I el paper de l’Església catòlica respecte a les dones?

Terrible. Fa poc, algun qualificat portaveu de l’Església seguia manifestant que l’avortament era un assassinat, i així successivament. Vaig anar a un col·legi religiós on hi havia unes monges molt grans que parlaven català perquè no sabien castellà. Amb elles no cantàvem el Cara al sol, com les meves companyes que anaven a l’escola pública. No entinc mal record, d’allò. No obstant això, quan ja anava a l’institut, una companya va quedar embarassada i un capellà ens va advertir, cosa que em va quedar gravada. Així doncs, arribem a la qüestió de les identitats de gènere, la llibertat sexual…, ara tan à la mode. Tot això ha estat amagat. I surt a la llum reivindicant identitats múltiples i variades. Em sembla normal que això es vagi solucionant, sobretot en relació amb els nens a les escoles.

Per aquesta porta no acabaran colant-s’hi grans interessos privats, com els relacionats amb la indústria farmacèutica o les cirurgies de canvi de sexe?

No m’ho havia plantejat així, però de vegades he llegit una mica sobre psiquiatres que diuen “això es cura amb…”. I sí que està de moda operar-se els pits, els llavis… De totes maneres, soc partidària que, en alguns casos, la Seguretat Social pagui el canvi de sexe.

I la prostitució?

Aquest tema és un motiu de confrontació en l’acord del PSOE i Podem. En principi, es pot estar d’acord que cada persona és propietària de fer el que vulgui amb el seu cos, però les dones que han estat prostituïdes no han triat aquest camí. Formen part de xarxes, on no es pot tenir la capacitat de decidir ser prostituta o no. Que hi ha dones que exerceixen la prostitució, diguem-ne, de luxe? És clar, sempre n’hi ha hagut. Hi ha aquest sindicat de prostitutes, que més aviat sembla estar promogut pels mateixos proxenetes. Fins ara, la majoria de les dones defensaven que la prostitució s’havia d’acabar. I quan, aparentment, es reprimia, els càstigs anaven dirigits a les dones, i no tant als proxenetes i als usuaris. En qualsevol cas, la prostitució, amb les seves seqüeles d’explotació, esclavisme i fins i tot de mort és una cosa execrable. Fa poc llegia una notícia sobre la mort d’una dona assassinada pel proxeneta en considerar que estava invalidada per exercir, per haver estat operada de càncer de pit.

L’escola segueix sent la gran assignatura pendent en la qüestió de la igualtat de gènere i les qüestions col·laterals?

A l’escola no s’està fent tot el que s’hauria de fer, perquè per fer polítiques d’igualtat també cal discriminar positivament. Per exemple, cal potenciar més les nenes per evitar que caiguin en els estereotips. Ja fa uns quants anys, un sindicat va arribar a plantejar la conveniència de separar nenes i nens, perquè amb la coeducació les nenes hi sortien perdent. Es demostra, per exemple, que els mestres pregunten més als nens que a les nenes.

Es deia que l’educació depenia de l’escola, la família i el carrer. Segueix sent cert, això?

La televisió ha substituït al carrer, i la família, cap als 9 o 10 anys, és substituïda pels amics. La sexualització de les nenes és bestial. Segurament elles mateixes combatran els estereotips, però quan siguin més grans. En un equip de bàsquet del Baix Llobregat, només una jugadora va protestar perquè les van obligar a portar unes samarretes molt curtes, quan les dels nois són llargues. Ho va solucionar comprant-se’n una de tres talles més. De totes maneres, malgrat l’entorn hostil, que els empeny a reproduir i a magnificar els rols femenins, les dones ara són més lliures. No necessàriament es pot associar l’estètica feminitzada amb la supeditació. Soc força optimista en aquest camp. Que es maquillen? Doncs que ho facin. Una altra cosa és, per exemple, el cas de les noies que no posen objeccions al fet que el seu nòvio els miri el mòbil. “Perquè m’estima”, diuen. Això no és estimar. És submissió, control…

Té una mica de raó Plácido Domingo quan diu que se l’acusa per coses que quan van passar eren habituals, en la seva opinió?

Li ha costat reconèixer-ho, i això és el més greu. Perquè, en el seu cas, resulta evident que, a més d’aprofitar-se de la seva condició masculina, ho feia de la seva posició de poder. Assetjava dones que, en la seva feina, depenien d’ell. Allò de Polanski, per exemple, clama al cel. Jutjat, condemnat i li segueixen donant premis… És clar que era un estat de coses on campaven a gust els diners, el poder i, en conseqüència, els abusos. Se sap el que va passar amb Marilyn Monroe, amb Marisol i amb tantes altres. Dones soles que segurament pensaven que el que els passava era només a elles. Cal denunciar tot això i, en la mesura del possible, evitar la rivalitat entre nosaltres que, evidentment, és utilitzada per l’estat de coses dominant i per les persones que se n’aprofiten.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on linkedin
LinkedIn
Share on whatsapp
WhatsApp

Noticias relacionadas

Hoy destacamos

Deixa un comentari