Aquests dies d'ostracisme, en què tots ens sentim una mica James Stewart a La finestra indiscreta, he passat de la claustrofòbia dels primers dies a l'agorafòbia dels darrers. Diuen que com a casa no s'està enlloc, i en dono fe, sempre que la reclusió no sigui obligada; llavors, com escrivia la setmana passada, estaríem parlant d'arrest domiciliari, i la casa es pot convertir en una gàbia, amb els barrots d'or però gàbia al cap i a la fi. Tornant al cinema, en un exercici de masoquisme, he recuperat aquests dies el mític migmetratge d'Antonio Mercero, La cabina. Un superb José Luís López Vázquez interpretava a principis dels 70 un senyor normal i corrent que es queda tancat en una cabina, enfrontant-se a l'horror de la claustrofòbia. Tot i l'antigor de la peça, no faré espòiler, però val la pena veure'n el desenllaç final. Salvant les distàncies, molts ens hem sentit aquests dies una mica López Vázquez.
I ara que ja toca començar a airejar-se, passem a la fase agorafòbica. Entre mascaretes, guants i la falta de costum, sortim al carrer com qui s'enfronta a un safari amazònic, però amb fauna autòctona. El referent cinematogràfic agorafòbic que em ve al cap és Copycat, un thriller estatunidenc en què Sigourney Weaver -la d'Alien, però sense alienígenes- interpreta la famosa psicòloga Helen Hudson, experta en assassins en sèrie i autora de triomfadors best-sellers, que pateix agorafòbia després que un dels seus pacients intentés matar-la a la sortida d'una conferència. Salvant igualment les distàncies, unes unces d'aquella angoixa també les podem apreciar en el postconfinament.
Doncs, amb tot això ens ha tocat conviure. Pertanyo a la generació X, la de després del baby boom, la de la música Indie Rock, una generació que poc es pensava que viuria res important, i ja veus… Desitjo encaridament que tot plegat acabi servint per a alguna cosa, però vist com portem els desastres, em temo tot el contrari. La gent se'ns mora a borbolls i els nostres polítics s'entesten a continuar barallant-se per un grapat de vots. Després, passarà el que explica José Saramago en el seu Assaig sobre la lucidesa, la gent es confinarà el dia de les eleccions, i els polítics no entendran el perquè i lamentaran sense adonar-se'n que la culpa és seva i només seva. Fa temps que la política va entrar a la cabina de Mercero i no sap sortir-ne i quan prova de trucar els ciutadans, aquests o no responen o comuniquen.
