Historiador de l’art i cineasta. Professor de l’Escola Massana, on va crear el Taller de Procediments Contemporanis de la Imatge. És de Federalistes d’Esquerres, i ha realitzat, amb Rosa Botella, Ferida oberta, un documental sobre la divisió social que hem patit a Catalunya.
Què s’explica a Ferida oberta?
És una idea de la meva dona, i meva. Ella és psicòloga, sempre a prop del cinema, i jo cineasta. En un moment determinat, fa ja un temps, vam començar a preguntar-nos què estava passant aquí. Hi ha una ferida, o no? Sortia algú dient que no hi ha cap ferida, que tots som amics; el que passa és que tenim un debat important. Altres afirmaven que estan trencats per la meitat. Als nostres grups de Whatsapp vam començar a no poder tocar certs temes. També a la família es van anar obviant coses. Ho vam dubtar molt, fins que, el juny del 2018, vam decidir abordar el tema. Vam recórrer a una enquesta, com a ampli paraigua sociològic, sempre a través d’amics, d’amics d’amics…, que ens permetés abordar la qüestió de manera més personal, no de porta freda. Així, vam anar armant aquests 29 personatges, amb la intenció que fossin de tota condició política, rang social, geogràfic, gènere… I, sobretot, que les preguntes bàsiques fossin de caràcter afectiu i no polític.
El resultat és un documental equilibrat, obert i especialment sincer, amb un format admirable.
Amb la Rosa teníem molt clar que no volíem la típica tertúlia d’experts, sinó gent que va des del jubilat, a l’administratiu, l’empresari, l’acadèmic, el polític municipal jove que no coneix ningú… Vam posar molta atenció en aquesta tasca de selecció, perquè si volíem implementar l’aspecte sentimental, els sentiments cal tractar-los en tota la seva amplitud. No podíem quedar-nos en un panell de celebritats, d’universos tancats. El treball amb la Rosa ha estat en aquest sentit fonamental, perquè la seva experiència de tracte amb dones, el fet d’haver escoltat moltíssim, feia que la gent s’obrís, per la manera com plantejava les preguntes. Buscàvem una aproximació molt directa, personal, empàtica. Vam aconseguir un acostament en cada entrevista, amb persones que pensaven de manera diferent, però a qui enteníem. Hi ha un moment en què una entrevistada plora i l’entrevistadora li dóna un mocador. Va ser espontani, però resulta magnífic.
La política, imprescindible per arreglar els plats trencats, disposa de recursos per contribuir a sortir del tràngol. Passa el mateix fora de la política, a la feina, als cercles de proximitat, a la societat…?
La Rosa i jo ens hem adonat que els que havien estat independentistes de tota la vida no perceben la ferida. Aprecien un món nou, el canvi de ser residuals a formar part d’un corrent majoritari… Ho viuen amb il· lusió, però accepten cohabitar amb la ferida. Els que no estan en l’àmbit independentista noten la ferida perquè, de sobte, s’han sentit expulsats del marc social, sense haver fet res. No s’havien enfrontat amb ningú i, sense més ni més, se’ls ha fet saber que no formen part de Catalunya. Cosa que afecta no només les relacions aquí, sinó amb Espanya, amb la resta del món. Però l’àmbit on la ferida està en carn viva és en el convers. El que es va passar de l’autonomisme a l’independentisme. Té el fetge trencat.
La pel·lícula transmet força tensió dramàtica. La que hi ha dins els protagonistes, que, d’alguna manera, semblen contaminats per alguna cosa tòxica, que sura en l’ambient…
Hi ha un personatge a la pel·lícula que parla d’aquest silenci, la discrepància subtil, no comptar amb tu… Una cosa que es produeix en àmbits professionals i en certs territoris, on et sents exclòs, sense capacitat de diàleg, abocat a esbiaixar les coses. Aquesta atmosfera, que l’altre no veu, va soscavant la convivència, separant de forma soterrada les persones.
I tot això, que sembla ser d’avui, no ve en realitat de bastant lluny?
Ve des de lluny i, específicament, com ja sabem, de Pujol. D’aquest nacionalisme suau, que ens integrava a tots, però que, a poc a poc, per sota, anava creant el brou de cultiu per portar-nos on hem arribat. L’única cosa que va aconseguir allò va ser dissimular una realitat que no s’assumia. Quan el PSUC parlava d’“un sol poble”, feia servir un concepte lax, que no plantava cara al nacionalisme. Som de la família, es pensava, i no entrarem en els detalls perquè, al final, el cunyat es barallarà amb el sogre. I això va entrar en crisi quan aquest paraigua de la família va començar a donar recer a massa possibles hereus, fins que alguns, com va dir un dels entrevistats a EL TRIANGLE, es van posar a “escripturar la finca”. La finca era seva. L’esquerra i la dreta no de la seva corda pirulejaven, però no molestaven gaire. En el moment en què tothom va començar a voler un tros de la finca, van muntar un ciri, perquè “la família som nosaltres”.
Tancar la ferida oberta no exigeix un esforç redoblat de lluita cultural, ideològica, una cosa que l’esquerra ha supeditat a la política?
Totalment d’acord. El gran error és que l’esquerra hem callat molt. Vicens Navarro ho deia ja fa temps: “Com que no hi ha lluita de classes, després del nacionalisme? La lluita de classes és el motor”. El concepte d’utopia disponible està molt ben explicat a Ferida oberta. Molta gent s’hi va agafar, entre altres coses a causa de l’embat de la crisi econòmica. La utopia disponible, que era més aviat d’esquerres, als anys 2000 s’estava difuminant. Ningú proposa avui una utopia com el comunisme. Recordo un debat en el qual s’estava plantejant la denominació del que ara és Catalunya en Comú, que es deia que hauria de denominar-se “Catalunya Comunista”. I no va sortir, és clar. Perquè, avui dia, això està mal vist. Per això, una cosa que alarma (que una de les persones del documental ho expressa clarament) és que es digui que es vol fer una República i no s’expliqui amb qui. D’esquerres? De dretes? De quins corrents ideològics?
El veterà historiador escocès Tom Devine, el més llegit del país, considerava especialment greu, davant el referèndum d’Escòcia, que es pogués supeditar a una decisió puntual el passat, el present i el futur de la gent.
En aquest sentit, el títol de la pel·lícula Mientras dure la guerra està molt bé. Volien posar Franco mentre durés la guerra, però va aguantar 40 anys. Es va convertir en irreversible.
Ferida oberta deixa una sensació de desassossec, com el que molta gent experimenta en la seva vida quotidiana. Seguirem així sempre?
Teníem quinze hores de diàlegs. Quan vam anar seleccionant, ens vam plantejar escollir opinions sobre el futur. Hi ha qui diu que això no s’arreglarà mai. També qui espera que això s’arregli, perquè accepta rem que tenim aquesta ferida i hi sabrem conviure. És una possibilitat. També s’opina que cal reconèixer que això ha estat una bogeria transitòria i, encara que no es demani perdó, almenys es podria reconèixer que ha estat una equivocació. I a partir d’aquí, tornar a construir. Fins i tot hi ha qui diu esperar que no es projecti això com una qüestió del futur, que ha d’afrontar desafiaments com el de la crisi climàtica. Aquesta gent parla i, al final, una noia molt jove, la Bruna, apareix sense dir res i mirant enlaire.
Mentrestant, què és el més recomanable: aguantar el xàfec, lluitar, deixar el procés i la sal, tal com recomanava Neri Daurella?
Una de les persones entrevistades a la pel·lícula diu que cal estar tota l’estona justificant-se davant de l’ens groc. La imatge següent és una flor groga i una abella xuclant. Es tracta d’una metàfora oberta, en la qual no sabem molt bé que volem dir, però sí que fa una referència al futur. La realitat continua. En una imatge hi ha gent ballant country en una plaça de poble. També hi ha una imatge de passos a la sorra. Som pols d’estrelles, que es pensa a si mateixa. Per què provocar-nos ferides, quan venim d’on venim? Cal obrir molt la ment, perquè com diu un altre protagonista de Ferida oberta, procedim de diferències cognitives molt marcades, però cal fer un esforç per ajuntar-les.
Quan es té un ocell al cap, com diu Bernardo Atxaga, com es pot tornar a la pluralitat?
Quan un té aquest ocell al cap és capaç de torçar la realitat fins a límits insospitats. Cosa a la qual contribueix de manera decisiva, per exemple, TV3, amb notícies nostres, del procés, absolutament anodines, de com som de bons els catalans, i notícies internacionals de dos minuts. Això va provocant una jibarització del pensament de l’espectador.
