Però… no havíem quedat que volíem seure i dialogar? Els del Tsunami van insistir fins a l’extenuació: Spain, sit and talk. L’Espanya del PP no volia i la del PSOE ho necessita. Així, aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, Esquerra Republicana ha canviat vots per taula de diàleg, i en ella s’hi han assentat els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra, encapçalant una negociació amb membres del PSOE i Podem/comuns d’una banda, i JxCat i ERC de l’altra. Per tant, les exigències (súpliques?) de Tsunami han estat escoltades. Aquesta realitat no treu, però, que la taula pugui acabar com el rosari de l’aurora. És més, vist com està el pati, res fa pensar que les negociacions transitin per un camí de roses. Això no obstant, dinamitar la taula al primer Déu vos guard no sembla la millor manera d’afrontar una negociació. Tot plegat abans que comenci l’època de rebaixes; ja se sap que en una negociació per arribar a un acord les dues parts (quatre?) han de cedir -s’ensenya a pàrvuls de conflictologia.
Amb la xiulada a Oriol Junqueras -líder republicà i artífex de la taula- a Perpinyà, l’independentisme s’ha disparat un tret al peu, un altre. Uns quants dels molts presents, van aprofitar que Junqueras va parlar de la taula de diàleg per esbroncar-lo. Va ser un xiulet ‘patriòtic’ de xiuladors que campen lliures i ufanosos, mentre l’objecte de les seves crítiques guarda presó. Per arrodonir-ho, l’eurodiputada Clara Ponsatí va bramar: “No ens deixem entabanar per taules i diàlegs d’enganyifa”. A ella la van aplaudir, entre d’altres el president Torra, que forma part de la taula de diàleg, la de l’enganyifa que diu l’exconsellera. Després, per reblar el clau, el també eurodiputat Carles Puigdemont va ignorar la taula que ell mateix havia exigit (suplicat?).
Ara que tenim taula de diàleg, no la volem? La coherència en política esdevé massa sovint un oxímoron, especialment quan s’acosten eleccions, com en el cas català. Ara, més que mai, si ERC diu blanc, JxCat respon negre, i a l’inrevés. Així, la taula que tots havien reclamat és ara una cosa d’Esquerra, i a l’altra meitat ja no li agrada. Llavors, un no pot més que pensar: Amb aquests hem de ser independents? Però si no saben ni cordar-se els cordons de les sabates… Que Déu ens agafi confessats!
