A la convulsa política catalana -en crisi permanent des que, l’any 2012, el “príncep hereu” Oriol Pujol va ser enxampat en el cas de corrupció de les ITV- ja només li faltava això: l’aparició d’un líder populista, narcisista, que fomenta el culte a la personalitat i que li és igual naps que cols, però que exigeix submissió cega a la seva capriciosa voluntat.
Carles Puigdemont, com tots els polítics populistes, és un mentider compulsiu, que distorsiona i manipula sistemàticament la realitat per fer-la encaixar amb els seus desitjos. Això no és només èticament reprovable, és socialment explosiu, ja que ha creat una massa acrítica de fanàtics seguidors disposats a combregar amb rodes de molí… i al que calgui.
La nit del 26 d’octubre del 2017, Carles Puigdemont va dir als seus col·laboradors i als altres líders processistes que convocaria eleccions anticipades per donar una sortida a la greu crisi política que vivia Catalunya. Els va enganyar.
Un cop aprovada la falsa DUI al Parlament, va donar instruccions als seus consellers perquè el dilluns 30 d’octubre tothom anés als seus despatxos oficials. Sense avisar ningú, el diumenge 29 va escapar-se, d’amagatotis, a Bèlgica.
També va dir que, si guanyava les eleccions del 21 de desembre del 2017, tornaria a Catalunya. Una altra bola.
Ara presumeix de la seva nova condició d’eurodiputat i ho ven com la confirmació de l’encert de la seva decisió de fugir a l’estranger, traint la paraula donada als seus companys del govern. Menteix. Ell és eurodiputat, però de rebot, perquè el magistrat Manuel Marchena, president de la sala del Tribunal Suprem que va jutjar el cas de l’1-O, va plantejar una consulta prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) referida a Oriol Junqueras. Ni Carles Puigdemont ni els seus advocats han tingut res a veure amb aquesta resolució del tribunal de Luxemburg, encara que se n’hagi beneficiat indirectament i tingui la barra d’atribuir-se aquesta victòria contra el “pèrfid” Estat espanyol.
No només és un mentider i un traïdor. Amb la seva decisió de refugiar-se a Bèlgica, Carles Puigdemont ha perjudicat, objectivament, els nou presos independentistes que ja fa més de dos anys que estan privats de llibertat. La sospita que intentessin fer com ell i marxar a l’estranger per escapar del radi d’acció de la justícia espanyola ha condicionat, en tot moment, la decisió de la Fiscalia i del Tribunal Suprem de mantenir-los tancats.
Vivint com un reietó a la mansió del barri del golf de Waterloo –el seu xalet de Sant Julià de Ramis també és al costat del golf de Girona-, Carles Puigdemont demostra una crueltat inhumana amb la dissort dels seus companys de l’aventura processista. El seu ego desmesurat li impedeix reconèixer tot el mal que ha fet i que fa.
I encara té la gosadia de dir, en públic, que el seu “únic error” ha estat no haver proclamat la independència de Catalunya el 10 d’octubre del 2017. És conscient que això hauria provocat, molt probablement, greus episodis de violència al carrer? No només per la inevitable reacció de les forces de seguretat de l’Estat per aturar aquesta flagrant violació de la Constitució. També per la forta divisió que hi havia en el cos dels Mossos d’Esquadra, que podrien haver fet ús de les seves armes reglamentàries en la baralla interna entre ‘indepes’ i ‘constitucionalistes’. I no diguem ja la resposta que s’hauria produït de la “majoria silenciosa” que no està d’acord amb la secessió unilateral de Catalunya i que, sens dubte, s’hauria mobilitzat per fer-hi front amb totes les conseqüències.
Si el 10 d’octubre del 2017 s’hagués intentat implantar la República catalana, avui no estaríem parlant del delicte de sedició que ha imputat el Tribunal Suprem als líders independentistes, amb penes que ja els permeten començar a sortir al carrer, com és el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i amb un règim penitenciari molt suau. Hauria estat una rebel·lió en tota regla, molt probablement amb víctimes mortals i Carles Puigdemont estaria avui a la presó amb una condemna molt llarga.
La suposada internacionalització del conflicte català, que és l’altra excusa que dona Carles Puigdemont per justificar la seva estada a Waterloo, és una altra mentida de l’alçada d’un campanar. Des de fora, veuen l’intent de Catalunya de separar-se d’Espanya com la reacció d’una regió rica contra la solidaritat fiscal amb les zones més desfavorides d’Espanya. No hi donem més voltes: això és així i el concepte “Espanya ens roba” és, per les cancelleries europees, la matriu de l’actual envit independentista.
I si graten una mica més, es topen amb els greus casos de corrupció que han afectat el partit del centredreta, hegemònic en el poder de Catalunya durant 30 anys, i del qual Carles Puigdemont n’és militant des de fa anys i un genuí exponent. L’activació del moviment independentista està directament relacionada amb una fastigosa estratègia per eludir el desgast de la corrupció de Convergència i mantenir-se en el poder al preu que sigui. Encara que això comporti la destrucció de la cohesió i la convivència de la societat catalana.
Gratant encara una mica més, els observadors internacionals es troben amb la monstruosa manipulació dels mitjans de comunicació catalans, dopats des del poder polític amb subvencions i publicitat per convertir-los en corretja de transmissió dels seus interessos. Si es fixen en els mitjans públics dependents de la Generalitat, comproven que han deixat de banda la seva obligada neutralitat i pluralisme per convertir-se en instruments d’“agit-prop” al servei del processisme. Això explica que una part de la societat catalana estigui abduïda pel nacionalisme identitari, que és als antípodes dels principis fundacionals de la Unió Europea.
A Catalunya i a Madrid estem immersos en la bombolla mediàtica artificial que s’ha creat i que ens fa presoners d’una dinàmica tòxica. Però des de fora ho tenen molt clar. Els Verds del Parlament europeu rebutgen la incorporació de Carles Puigdemont i de Toni Comín al seu grup parlamentari, ja que els dos diputats independentistes sempre s’han recolzat en el N-VA flamenc, un partit identitari que festeja amb posicions xenòfobes. Cal recordar que en l’actual Parlament europeu, el N-VA comparteix grup amb Vox.
Diuen que Carles Puigdemont, emparat per la immunitat de la qual gaudeix com a eurodiputat, vol protagonitzar pròximament un gran acte de masses a Perpinyà. Assistirem a l’intent de consagrar un lideratge basat en el populisme, el messianisme i l’autocràcia. I això és nefast per la política i la societat catalana.
El panorama és patètic: un reietó, mentider i traïdor, que intenta dictar la seva voluntat sobre Catalunya des de la seva mansió de Waterloo i que imposa que la seva dona, Marcela Topor, tingui un programa de televisió en anglès pagat per la Diputació de Barcelona amb 6.000 euros/mes. Ni Jordi Pujol, el mentor de Carles Puigdemont, s’hauria atrevit, per vergonya, a ser tan barrut.
