«Els sentiments negatius afloren quan van mal dades»

Entrevista a Sara Jaurrieta Guarner
Sara Jaurrieta Guarner
Sara Jaurrieta Guarner

Economista. Treballa al Consorci de Salut i Social de Catalunya. Fa classes a la UAB. Va ser regidora durant nou anys a l’Ajuntament de Barcelona, al govern i a l’oposició. Membre de la junta de Federalistes d’Esquerres, participa en tertúlies als mitjans.

Hi ha europeus que paguen més impostos i reben a canvi menys prestacions que altres, i viceversa?

Arran de l’última crisi econòmica, es va arribar a la conclusió que Europa s’havia començat a construir per la teulada. És a dir, amb la unió monetària, l’euro, en comptes de fer-ho amb una unió política i fiscal. Amb una bona base fiscal i política, l’última crisi econòmica s’hauria notat menys en el conjunt d’Europa i especialment a Espanya, Portugal, Itàlia i Grècia, els països més perifèrics de la Unió. Per què? Perquè aquí amb la crisi es van posar en dubte les sobiranies i fins i tot l’euro. Quan van trontollar els països de la UE també va trontollar l’euro. Faltava un instrument comú per a tota la UE, en política fiscal, que permetés suavitzar l’impacte de la crisi. Per exemple, una assegurança d’atur, que ara s’ha posat de moda, que permetria que aquells treballadors a qui se’ls hagués acabat la percepció d’atur la poguessin prorrogar. També salaris mínims… i fiscalitat, en general.

En l’escenari actual, hi ha grans divergències entre els països de la Unió Europea?

Sí, hi ha divergències. Actualment, el pressupost de la UE és de l’1% respecte al producte interior brut global. Els països federals, com els EUA, arriben fins a un 15%. És a dir, disposen de molts més diners per poder-los gastar de manera indistinta, allà on es consideri que poden fer més falta. Les resistències a avançar en aquesta direcció van venir molt d’Alemanya i de països que tenen més múscul. Van considerar que, si es prenien mesures generals, es podria produir una contaminació general negativa. Els acords que actualment s’adopten a escala intergovernamental, que exigeixen que els governs s’hagin de posar d’acord, són un fre, pels vetos i altres dificultats afegides. En molts casos, n’hi ha prou que un país no hi estigui d’acord perquè es bloquegi qualsevol iniciativa. El procés de presa de decisions és molt lent. Els acords, per funcionar de manera eficaç, han de ser obra d’un govern, com ho és, per exemple, el Banc Central Europeu, que és un govern monetari, que pren decisions. Allà hi ha els representants dels governs, però no s’ha d’esperar que es posin d’acord per prendre decisions.

I això té poc o molt a veure amb l’aparició dels nacionalpopulismes?

Segurament, algunes de les causes de l’aparició dels nacionalpopulismes cal buscar-les en la indiferència, la distància o la inoperància de la UE en terrenys molt sensibles per a la gent. La ciutadania, davant de les crisis, necessita solucions més socials. I com que Europa no posa fil a l’agulla en aquest terreny, la gent, els ciutadans, recorren als seus països. És aquí, en aquest distanciament, on entra el nacionalpopulisme, que acusa Europa dels mals i fa veure que les solucions només són a dins de les fronteres nacionals.

On caldria anar a buscar les fonts d’aquestes resistències? Potser en la debilitat i el complex dels governs nacionals, que poden ser acusats pel nacionalpopulisme d’afavorir, per exemple, els “ganduls del sud” o, com a Itàlia, de no frenar la immigració?

Esclar. Avançar en l’homologació fiscal comporta una certa cessió de sobirania, que significa que determinats impostos de caràcter nacional, com pot ser el que grava l’àmbit digital, siguin competència de la Unió. Un altre obstacle es pot derivar de l’efecte contagi. Si soc una economia molt forta –s’acostuma a pensar– a veure si ara fem una unió política i fiscal més potent i en comptes d’encomanar la potència al més feble, passa al revés. Se sap que això no és previsible que passi. La feblesa d’alguns països ha sigut, en bona mesura, conseqüència precisament del seu aïllament econòmic.

En el fons, l’statu quo no tem gaire la seva extrema dreta i acaba prenent mesures forassenyades, per exemple amb l’emigració, o com el que ha passat amb Grècia?

Si el que ha passat Grècia ho haguessin passat governs més forts, s’hauria reaccionat abans i millor. Però, esclar, els problemes són sempre per als més febles. I les mesures que es van adoptar van ser molt dures: “No heu fet els deures i, en comptes d’una tassa, dues”. Càstig per partida doble.

Segons sembla, la majoria del deute de Grècia era privat. Per què aquest afany dels governs europeus, encapçalats per Alemanya, per fer pagar costi el que costi?

L’origen del deute grec, com el d’Espanya, era privat. Aquí, el deute públic no arribava al 40%. Teníem una economia molt sanejada, i va ser el sector privat el que va desencadenar la catàstrofe. Crec que en part s’ha reaccionat per tallar-ho, això, i ara hi ha més control sobre els bancs a escala europea. Hi havia pànic al tancament de bancs. No és igual que tanqui una empresa industrial que un banc. L’efecte contagi és molt més gran en els bancs. En tot cas, el sector financer encara deu molt a les arques públiques. N’ha tornat només la quarta part.

La visió dogmàtica d’Alemanya en el terreny econòmic, compartida pels conservadors de la Unió, ¿no contribueix a prioritzar l’interès de les corporacions sobre l’agenda social?

No sé exactament en equin punt es troben les polítiques econòmiques comunitàries i quina és la tendència, però sí que és cert que Macron està fent gestos per avançar cap a una Unió Europea més política. Ha defensat qüestions com el deute públic europeu, amb l’emissió dels eurobons, per poder disposar així de més recursos propis de la UE. Alemanya hi és més reàcia, per por de cedir davant la perifèria, i segurament també per por del nacionalpopulisme amb el tema dels refugiats. En qüestions com una defensa comuna o el canvi climàtic es podrien fer passos més federals.

Qui pot actuar més de fre a la Unió, el bloc de Visegrad –format per Polònia, Hongria, Txèquia i Eslovàquia–, l’aliança de Salvini, Le Pen i els alemanys d’extrema dreta o tots dos concertats?

Crec que el grup de Visegrad pot ser el fre principal a moltes coses. Per això, la unanimitat en la presa de decisions s’hauria de replantejar. En aquest sentit, la pròxima legislatura europea pot ser de petites passes més que de grans tractats. No obstant, tenint en compte els primers nomenaments, tampoc n’hi ha per tirar coets. El nomenament de Borrell és una bona dada, no tant per a Espanya, sinó per la seva visió d’una Unió Europea més federal.

A més de les polítiques socials, es reclama a la Unió un canvi cultural, emocional, capaç d’integrar millor la ciutadania i, en conseqüència, de fer front a l’ofensiva antieuropea?

Sí. Per descomptat, però també per això cal cedir sobirania i, per exemple, a Catalunya això cal dir-ho amb tota tranquil· litat. I respecte a les emocions diguem-ne pitjors, generalment estan molt vinculades als problemes econòmics, a la subsistència. Quan van mal dades, afloren els sentiments negatius. I el nacionalpopulisme se n’aprofita. No parla tant d’apujar o abaixar salaris. Diu que ens envaixen, que la corrupció ens ofega, que la criminalitat augmenta, lligada, evidentment, als immigrants… Tot això, instrumentalitzant els mitjans de comunicació. Ho hem vist amb el Brexit, Trump, Bolsonaro…

Parlant de fiscalitat europea, en podem dir alguna cosa, de l’espanyola?

El 90% de la despesa la feia el govern d’Espanya i l’altre 10% els ajuntaments. En els últims 40 anys el canvi ha sigut espectacular. Les comunitats autònomes gestionen un 30% de la despesa. La descentralització és molt important, però cal seguir avançant en un sentit federal. Potser caldria anar pensant en una Agència Tributària compartida i un sistema de finançament apropiat. Que la ciutadania sàpiga quines competències té cadascú i com es financen per poder valorar quina gestió s’ha fet i decidir en conseqüència. Tot això, amb un esforç fiscal igual per a tothom. I tot això, esclar, no interessa una Catalunya abstreta en el discurs procesista… A Catalunya estem bloquejats, amb la mirada fixa en el nacionalisme. I això no deixa veure la realitat i, en conseqüència, impedeix fer política i gestió de les coses. En 14 mesos no s’ha aprovat ni una sola llei al Parlament.

(Visited 139 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari