«El somni de tot editor: que t’arribi per correu una obra plena de personalitat i talent literari»

Entrevista a Maria Bohigas
Maria Bohigas i la seva parella, Alejandro Dardik
Maria Bohigas i la seva parella, Alejandro Dardik

A Grècia, l’oratòria, l’art de l’eloqüència en l’expressió oral i escrita, es considerava una habilitat brillant. Si l’oratòria tingués forma humana seria la de la Maria Bohigas. «A beure i a celebrar que ens dediquem a un vici encara no condemnat per la sanitat pública. Tot arribarà… i llavors, entre tots, continuarem el combat», va proclamar a la festa dels 60 anys de Club Editor, anteriorment Club dels Novel·listes.

Si l’hi hagués d’explicar a algú, en què diria que consisteix la seva feina?

M’ocupo de convocar el públic al voltant d’unes obres literàries. Un editor literari s’assembla a un evangelista. Ha de convèncer els altres d’una veritat increïble: que tota la bona literatura –aquella que la gent devora amb curiositat i plaer per més segles que passin– és una exploració dels aspectes primordials de la vida. Una mina per a qualsevol persona que es faci preguntes.

Però la majoria de la gent no creu que la ficció pugui donar-li aliment. La literatura s’ensenya bé, a l’escola i a la universitat?

L’expliquen com un conjunt de textos amb valor patrimonial sense plantejar la gran pregunta: per què algú escriu? Què passa en aquesta forma de comunicació tan especial, quina llibertat dona la pàgina en blanc que anul·la el temps i l’espai i et permet dir tota la veritat –la teva veritat– a gent que no coneixes? La literatura és una forma de confessió i per això és tan alimentosa: la trampa artística del m’ho invento permet que no facis trampa amb les paraules, i es pot dir que la literatura és el contrari del discurs polític: per això és subversiva.

Què va aprendre al suburbi francès on vivia de petita?

Als suburbis de París on jo vivia vaig aprendre a reconèixer una alosa (hi havia camps), a distingir el muguet (hi havia bosc), a defensar-me si calia amb insults i mastegots (hi havia nens), i vaig aprendre que els veïns no piulaven per més que gràcies a l’acústica de les canonades d’un bloc de pisos cada vespre sentíssim plors i trompades al mateix apartament.

 

Obres publicades pel Club Editor

Què li van ensenyar els pares a casa i ensenyaria als seus fills?

Soc incapaç de respondre aquesta pregunta en una entrevista: caldria un llibre. Perquè més enllà del que els pares t’ensenyen, hi ha tot allò que en reps i que gairebé mai és el que ells pretenen transmetre’t. La primera cosa que t’ensenyen els pares és la contradicció. Un dels llibres importants que he publicat es diu Els meus pares i l’autor és Hervé Guibert. Parla d’una manera extraordinària d’aquesta primera experiencia del món: que les mans dels pares són les primeres del món que t’amanyaguen però també les primeres que et castiguen. I que el lligam afectiu dels fills amb els pares passa per aquesta confusió.

La moral aquella de l’època de Mercè Rodoreda que el que no era maricon es drogava, creu que va perjudicar la tasca dels escriptors? Ella vivia a Ginebra i les males llengües tans sols la consideraven la madame d’un escriptor casat.

La Rodoreda va tenir problemes que tenen a veure amb la llibertat que no es concedeix a una dona de viure com li doni la gana. L’exili va fer que molta gent deixés enrere la família: te’n vas precipitadament del teu país, no saps què t’espera a l’altra banda de la frontera, trobes enraonat que la família s’esperi a casa mentre tu et busques la vida en un altre lloc. I la vida resulta que et fa coses sorprenents, i neixen nous amors. És el que va passar-li a la Rodoreda, al Joan Prat, a l’Armand Obiols, al Pere Calders… i tots van acabar separant-se i deixant fills enrere, però només a la Rodoreda l’hi han criticat. Per què? Doncs perquè en el que se’n deia adulteri només era culpable la dona.

La seva parella comparteix la passió per la literatura. I viu lluny del país d’origen! Amb Maria Bohigas és ben difícil deslligar la persona del personatge!

Sí, des del 2013 som dos els editors de la casa, i som companys en tots els sentits: de feina i de vida, que és el mateix quan fas llibres com els que fem, i com els fem nosaltres. Tenim l’oficina a casa, una oficina que té la cuina al centre, això del logo no és broma. I tots dos podem dir que no som d’aquí, o que no som només d’aquí: l’Alejandro Dardik és un pintor argentí que va venir a viure a Barcelona fa trenta anys i s’ha embarcat en un projecte editorial fundat per dos retornats de l’exili a Amèrica, Xavier Benguerel i Joan Sales.

 

Dibuixos d'Alejandro Dardik

La literatura catalana no és local.

La pots llegir des d’un marc que no és Catalunya ni Espanya, sinó el que conformen Roberto Arlt i Horacio Quiroga i Dostoievski i Beckett i Víctor Català i Blai Bonet… Pots dedicar-te a fer llibres en català sense que el català sigui la teva llengua materna, perquè t’interessa allò que expressa aquesta literatura.

No troba ningú aquí que li agradi tant com l’Eva Baltasar, que com la Rodoreda es burxa molt endins d’ella mateixa?

Al contrari. Diria que tots els llibres que publico són llibres en què l’autor burxa molt endins. Els de Marc Cerdó, per exemple. Males companyies, Cor mentider són llibres que d’una ferida íntima en fan una gran comèdia. Marta Marín-Dòmine a Fugir era el més bell que teníem, en què fa un camí preciós per explorar l’impacte dels records d’un pare en la vida d’una filla. És un llibre que estimo, i es veu que els lectors també: va sortir al gener i anem per la tercera edició. Tots són llibres miraculosos en què la vida interior dels personatges és trepidant com una gran aventura —i ja ho és, una aventura, la vida interior.

Què va pensar quan va llegir Permagel, d’Eva Baltasar, que vam entrevistar l’any passat en aquest espai de l’Especial Llibres?

Vaig pensar que aquell llibre era un regal que em queia del cel. El somni de tot editor, que t’arribi per correu una obra plena de personalitat i de talent literari, d’una autora per descobrir. La decisió de publicar-lo va ser de les més evidents que hagi pres a la vida, un sí! com una casa. Vist amb perspectiva, la sensació de privilegi pel fet d’haver-lo publicat no fa més que augmentar cada dia.

Els propers autors que publicarà són internacionals. Expliqui’m en una o dues frases què la sedueix d’algun d’ells.

D’internacional també n’és Eva Baltasar, que s’està traduint a moltes llengües, o Joan Sales, o Mercè Rodoreda, que pots llegir en més de quaranta idiomes… Alice Munro m’excita perquè els seus personatges fan coses que sembla que no acabin de decidir ells. I si hi penses, és el que passa en qualsevol vida: les grans decisions, les que ho canvien tot, les prens sense pensar-ho gaire, quasi sense voler, són l’expressió d’una part fonda de tu que escapa a la llum de la raó i sovint a l’ètica. Llegeixes la Munro amb la sensació que algú molt distret t’explica anècdotes, i resulta que construeix una reflexió moral increïblement sòlida. Charlotte Delbo per mi és una autora imprescindible, d’aquelles que et modifiquen, que fan que no miris mai més la gent amb els mateixos ulls. Els seus llibres et recorden una cosa essencial: que, fins i tot en circumstàncies extremes, hi ha persones que actuen de manera respectable.

A qui li encantaria haver descobert que ja ha estat publicat?

Això no l’hi diré…
 

Obres publicades pel Club Editor

 

(Visited 602 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari