La setmana continua deixant-nos moments memorables. Alguns han passat desapercebuts intencionadament, com l’ingrés a presó del cinquè fill dels Pujol Ferrusola pel cas ITV. L’hereu frustrat amb ínfules d’estadista, de qui tothom feia befa per les seves poques llums, haurà de complir dos anys i mig de presó a Can Brians per tràfic d’influències, suborn i falsedat documental. O el que és el mateix, per haver-se aprofitat del seu doble cognom il·lustre per afavorir empresaris afins al règim pujolista a canvi de cobrar comissions il·legals. És aquesta una pràctica d’arrelada tradició entre la classe política, igual que les portes giratòries, que aquests dies han tingut com a protagonistes un nodrit nombre d’ecosocialistes que s’han resituat com a assessors en fundacions polítiques i empreses.
Un altre fet rellevant que ha quedat ràpidament silenciat per la voràgine mediàtica de Julen, Veneçuela i el culebrot processista que mai acaba és la conferència que cada any organitza el Col·legi de Periodistes amb l’alcalde/alcaldessa de Barcelona. Des que tinc consciència periodística i soc col·legiada recordo les trobades de cada gener per fer balanç de la gestió feta i aguantar estoicament la pluja de preguntes, algunes d’elles tan impertinents com necessàries. Tanmateix, aquest any no només s’ha modificat el format sinó que s’ha triat de conductora una vaca sagrada del periodisme barceloní que poc pot presumir d’independent quan cobra de l’Ajuntament per dirigir la revista municipal Barcelona Metrópolis.
Milagros Pérez Oliva és per a l’esquerra el mateix que Mònica Terribas és per al processisme. Totes dues estan en totes les salses i ho acaparen tot com si en aquest país petit no hi haguessin més periodistes vàlides per fer de presentadores, cosa que em preocupa molt. En aquesta conjuntura tan higiènicament poc democràtica -perquè el periodisme crític amb el poder està desaparegut o censurat- estava cantat que l’interrogatori a la fAda Colau seria un massatge i tindria més d’autobombo que d’autocrítica. Així doncs, a ningú va decebre ni l’actuació de la conductora ni la de l’alcaldessa. Està demostrat que si no punxes, l’altre no sagna, per això l’única notícia –si és que es pot titllar així- va ser l’anunci que l’ideòleg dels comuns substituirà el deslluït Pisarello com a número dos.
Colau va fer un balanç triomfalista de la seva accidentada gestió al capdavant del consistori barceloní. També era previsible que utilitzés l’altaveu que li brindava gratis el Col·legi de Periodistes perquè estem en període electoral i les enquestes dibuixen una gran incògnita per repetir com a alcaldessa. Colau, que és molt espavilada, va passar de puntetes sobre les ganivetades internes per assegurar-se un bon lloc a la llista. També va obviar el malestar que hi ha en alguns quadres del seu partit crítics amb les maneres de fer del nucli dur i amb l’impost revolucionari que el maridíssim cobra a uns sí i a altres no amb l’amenaça de fer-los fora si no paguen. És sorprenent com l’ara no toca del gens honorable president Pujol ha fet escola.
Una mostra més que el poder enlluerna fins i tot el més pur és la connexió dels tramvies que la regidora Sanz es va apressar a recuperar després de veure els resultats de l’últim baròmetre. Janet Sanz és un animal polític i la fAda Colau faria bé de tenir-la vigilada si no vol tenir una sorpresa. La regidora ecosocialista va rescatar el projecte del tramvia sense dir res a la regidora de mobilitat i confiant que amb el Tete Maragall seria més fàcil aconseguir el suport republicà. La negociació s’ha fet a contrarellotge i amb una emprenyada Mercedes Vidal en un discret segon pla. L’acord aprovat al ple és més una declaració d’intencions, però almenys supera el principal escull, el polític. Un cop més la sort somriu els audaços.
