És hora que els catalans –tots aquells que vivim i, malgrat tot, sobrevivim a Catalunya- ens posem d’acord per tirar endavant el país. Més enllà de les aparents diferències abismals que ens separen els uns dels altres per la desquiciada disquisició independentista, hi ha quelcom que ens uneix, tot i que no ho verbalitzem massa sovint: habitem un dels indrets més meravellosos del planeta Terra, on hi són presents tots els elements que ens permeten ser feliços.
Tenim platges de sorra fina i tenim neu a la serralada pirinenca. No fa massa fred a l’hivern ni fa massa calor a l’estiu. Tenim uns paisatges magnífics i una natura diversa i rica. Tenim rius cabalosos que ens procuren aigua dolça. El Sol i el vent, si els sabem aprofitar bé, ens poden proveir l’energia que necessitem. La gran superfície arbrada, especialment als Pirineus, absorbeix el CO2 i ens allibera oxigen en abundància.
Objectivament, no hi ha punt de comparació entre la qualitat climàtica i mediambiental de Catalunya amb la d’altres territoris que sovint ens posem com a referència i, quimèricament, ens fan delir. Quin català –tenint el que tenim- voldria marxar a viure a un país fred i fosc com Estònia? O a Finlàndia? O a Islàndia? O a Kosovo? O a Noruega? O a Dinamarca? O a Bèlgica? O a Suècia? O a Eslovènia?
Tenim la immensa fortuna d’habitar en aquest triangle que dibuixen la Noguera Ribagorçana/Ebre, els Pirineus i la Mediterrània. L’agricultura, amb bones pràctiques, ens proveeix els aliments de qualitat que necessitem per nodrir-nos. El mar, els peixos que complementen una dieta sana. Hem d’estar agraïts als avantpassats que van poblar aquestes contrades i que van resistir totes les adversitats de la història per mantenir-se dempeus en aquest territori privilegiat i llegar-nos la seva herència.
Som només 7,5 milions d’habitants. Una gota de la humanitat: el 0,1% de la població mundial. En comparació amb les enormes megalòpolis, que han esdevingut caòtiques i impracticables, les nostres ciutats –començant per la capital, Barcelona- tenen una dimensió racional i accessible. Passada la dictadura, hem vençut la temptació, temperada per les institucions democràtiques, de sucumbir a un urbanisme agressiu, ferotgement especulatiu i inhabitable.
Per mil camins burocràtics i polítics -sovint, tortuosos i amb retard- ens hem dotat d’unes infraestructures de primera divisió europea: ports, aeroports, autopistes, cinturons, tren d’alta velocitat, metro… Queda feina per fer, òbviament, però les peces fonamentals ja estan construïdes i consolidades.
Malgrat les salvatges retallades pressupostàries perpetrades per PP-CiU i els embats dels taurons liberalitzadors, hem aconseguit preservar una xarxa pública de serveis socials (hospitals, escoles, universitats, centres per la gent gran…) d’alta qualitat, de la qual ens n’hem de sentir orgullosos i que hem de continuar eixamplant. La llengua i la cultura catalana –diguin el que diguin els catastrofistes- està afermada i salvada de les inèrcies predadores de la globalització… si els catalans no dimitim de la nostra responsabilitat personal i col·lectiva de fer-la servir. (Modestament, jo ho faig escrivint i parlant amb la família i els amics: aquesta és la via).
El procés independentista, ja ho he expressat moltes vegades, és una “guerra” estèril i una pèrdua d’energies i de temps. Des de l’any 1986 (fa 33 anys!), l’Estat espanyol –i, per tant, Catalunya- forma part de la Unió Europea. Això ha capgirat completament les nostres coordenades polítiques i econòmiques. Intentar lligar el nostre present amb el 1640, el 1714 o el 1939 és una ucronia. Qui no ho vegi així és cec.
La Unió Europea és un projecte de futur que promou la integració dels 500 milions d’habitants dels 28 estats membres i, a la vegada, garanteix un marc democràtic de respecte a les llibertats i als drets humans i de benestar econòmic i social. En aquest context, introduir el dret a l’autodeterminació de les velles nacions medievals –com pretén el moviment independentista català- és un disbarat polític que, si prosperés, torpedinarà i enderrocarà l’edifici comunitari bastit després de la terrorífica II Guerra Mundial.
A qui beneficia la hipotètica independència de Catalunya? Ras i curt: a totes les grans potències mundials que es disputen l’hegemonia en l’escaquer internacional (Xina, Estats Units i Rússia, principalment), a les quals interessa que la Unió Europea fracassi per poder eixamplar els seus dominis. Els independentistes catalans –que es proclamen supereuropeistes- són, en realitat, el cavall de Troia dels antieuropeistes: uns tontos útils.
El procés independentista –que té el seu origen en l’Operació Salvar Oriol Pujol– ha destrossat Catalunya. No només per la deslocalització de la seu social de 5.000 de les empreses més importants, entre les quals les dues grans entitats financeres del país. O per la humiliant aplicació de l’article 155 i l’inacceptable autosegrest del Parlament que patim. El més greu és que ha fracturat la societat catalana en dos blocs pràcticament simètrics (independentistes i no independentistes) que obstaculitzen i paralitzen l’adopció dels grans acords que necessitem per avançar tots plegats: per exemple, l’aprovació dels pressupostos o la construcció intensa d’habitatge social per solucionar el drama de la crisi habitacional.
Jo sóc molt respectuós amb els somnis de cadascú i, en aquest sentit, em sembla molt bé que hi hagi qui idealitzi una república catalana independent. Però ja hem constatat que intentar portar aquest somni a la pràctica és una font de dolor. Per tothom: pels polítics presos i llurs famílies; pels qui han decidit marxar a l’estranger; per tots aquells que pateixen frustració pels esdeveniments post 1-O; per tots aquells que, per múltiples raons –totalment legítimes- s’oposen al projecte independentista i no volen trencar els vincles amb l’Estat espanyol.
La causa secessionista ha servit per socialitzar el dolor intens i íntim de la família Pujol per la seva caiguda en desgràcia, que lamento i que respecto. Però el preu que hem pagat el conjunt dels catalans per aquesta tragèdia particular és altíssim. El resultat és la destrucció de l’ànima de la Catalunya moderna, fonamentada en el pluralisme, la tolerància i el pragmatisme.
L’únic bo de les guerres és que hi ha un dia que s’acaben i que després de la destrucció arriba l’hora de la reconstrucció. A Catalunya estem en aquest momentum: l’independentisme ha arrasat el temple de la convivència i, després de l’estrepitosa derrota que ha sofert, a tots ens toca perdonar, reconciliar-nos i emprendre l’esperançadora tasca de la reconstrucció.
