Josep Borrell, el polític català que el president Pedro Sánchez va captar a les portes de Cs com antídot a l’independentisme, acostuma a repetir que, “al final”, “diguin el que diguin”, els independentistes –PDECat i Esquerra– acabaran votant els pressupostos de l’Estat, que ara fan el paperot per decantar el màxim de peix al cove i ensems acontentar les respectives parròquies, però que quan siguin a l’altar, diran: “Sí, vull”. Dubto si el poblatà aireja la profecia per lluir clarividència política, o busca l’efecte contrari, espantar la idea que els separatistes tornin a salvar el cul de Sánchez. Quan érem petits, reptàvem els companys d’escola a fer les coses que volíem que fessin amb un: “a què no ets capaç de…”. Sabedor Borrell que a l’independentisme li agrada dur la contrària, la tàctica seria insistir en una línia –el sí als pressupostos–, perquè facin la contrària.
Ho deia fa poc el president del Parlament, Roger Torrent: “Sánchez no vol aprovar els pressupostos”. De fet, fa temps que, aquí i allà, es fa córrer la brama que a Sánchez li convé més prorrogar els pressupostos de Mariano Rajoy que tirar endavant els propis, uns comptes que Europa no acceptaria de cap de les maneres perquè desvien de forma “significativa” l’ajust exigit. Així, amb la certesa que no els hi aprovaran, els socialistes poden fer una amplíssima carta als reis, que busca acontentar tothom a cost zero i assolir la lluna en un cove. La idea seria: nosaltres volíem aquests pressupostos, però els independentistes no ens els han aprovat, i ens hem vist obligats a prorrogar els de Rajoy. Virgencita, virgencita, que me quede como estoy… Seguint aquesta teoria, si els independentistes volen posar Sánchez entre l’espasa i la paret, potser el que haurien de fer és votar a favor dels pressupostos.
Tot i que quan sento l’abrandat discurs de Míriam Nogueras no em queden dubtes que el PDECat no votarà els pressupostos de cap de les maneres, no em passa el mateix quan qui parla és Carles Campuzano o Ferran Bel, o quan argumenten els d’Esquerra, llavors sí que sembla que les profecies de Borrell podrien complir-se. Amb matisos, tots volen un gest de Sánchez que els faciliti el camí. Sense entrar mai del tot en el detall d’aquest, el gest hauria de contemplar els presos independentistes i/o el referèndum; altra cosa és si el gest serà mai suficient.
L’exconsellera Dolors Bassa afirmava fa poc que l’independentisme no pot “deixar caure Sánchez”. Ràpidament, per netejar consciències, els qui no volen votar els pressupostos, insistien fins a no poder més que no aprovar els comptes no vol dir, com insinua Bassa, deixar caure Sánchez. Segurament, per se, l’argument té raó, però el risc que Sánchez s’acabi estimbant pel penya-segat de la política és elevat. Llavors, si el president socialista convoca eleccions i s’imposa el trident conservador (amb Vox subjectant el mànec de la paella), l’independentisme que defensa ‘com pitjor, millor’ haurà guanyat. Sigui com vulgui, de la manera que Catalunya ha gestionat fins ara ‘el pitjor’… a saber què vol dir ‘millor’… Jo a aquests independentistes més abrandats els hi diria: o declares la independència o votes els pressupostos, però mou-te. No voldria veure Vox ‘resolent’ el conflicte català.
Escoltava l’altre dia al bar de la cantonada del carrer de casa: “Després d’assegurar-me que el cove és ben ple de peix, jo votaria els pressupostos”. Roda el món i torna al Born, o a Jordi Pujol.
