«Avui, a Catalunya no es pot fer un referèndum»

Especial Federalisme: entrevista a Joan Botella
Joan Botella
Joan Botella

Catedràtic de ciència política a la Universitat Autònoma de Barcelona. Especialitzat en estudis electorals i actituds polítiques. Autor de diverses publicacions, entre les quals Democracy in Contemporary Spain (Yale Univ. Press, 2004). És el president de Federalistes d’Esquerres.

Per començar, què es pot dir de la situació a Catalunya i a Espanya?

El problema és que avui ni tan sols estem d’acord en el diagnòstic de la situació. Hi ha un territori, dins d’Espanya, irredempt, que continua lluitant heroicament per la seva independència, el govern del qual no es dona per al·ludit pels problemes socials i diu que no els vol abordar ni resoldre perquè el que és important és una altra cosa. Fa uns dies ha esclatat la protesta social contra les retallades i les insuficiències en la gestió dels governs de Convergència-PDECat/ERC a la Generalitat. Hi hagut vagues en l’atenció mèdica, a les universitats i a l’ensenyament mitjà, de bombers, conflictes amb els Mossos… És el govern que menys ha reaccionat a les retallades i que les manté. De fet, hi ha qui afirma que la deriva independentista dels governs Mas i Puigdemont va ser per ocultar el disgust social per les retallades.

En el marc d’una esquizofrènia entre Waterloo i el palau de la Generalitat, entre “fer República” i administració de les coses, entre radicals i moderats…?

Mig govern vol fer una cosa i l’altre mig una altra. Uns volen fer República (no se sap gaire bé què significa, això) i els altres sembla que intenten gestionar. Això, a més, va lligat a una divisió política entre PDECat i Esquerra, però tampoc s’ha de creure que sigui una convicció ideològica profunda. Pot ser una diferència tàctica de com superar l’altre. Fa un any, quan Carles Puigdemont volia convocar eleccions, qui va organitzar una revolta a les xarxes i al carrer va ser Esquerra Republicana. Avui, els d’ERC passen per ser els moderats i els altres els bojos, però fa un any era al revés.

Tot això repercuteix, esclar, en la governabilitat d’Espanya…

La governabilitat d’Espanya depèn dels grups minoritaris catalans. Els que fixen la majoria al Congrés dels Diputats són aquests dos. Si no li voten, el govern de Pedro Sánchez es queda en minoria, i van ser decisius per elegir-lo. El PNB té el mateix paper, però amb corbata. I estem en un moment molt difícil perquè 2019 és un any electoral, quan els partits s’obsessionen. Per tant, és difícil que en els pròxims mesos s’albirin camins de sortida. I la sortida per la qual s’optarà dependrà dels resultats de les eleccions. La dreta espanyola, Ciutadans i el PP, han embogit per la presència d’un grup extremista anomenat Vox, i han decidit que per ells no quedarà. De manera que estan plantant la bandera espanyola tota l’estona. Cosa que és electoralisme, perquè no hi creuen. Estem, en fi, en un moment difícil.

Què en pot sortir, d’aquest caldo de cultiu?

La correlació de forces no serà gaire diferent. El PSOE tindrà una mica més que ara, el PP una mica menys, però serem on érem. A Espanya no hi haurà mai més majories absolutes i caldran acords de dos o tres partits perquè la cosa avanci. Aquesta és una lliçó que encara no la volen aprendre, però serà inexorable. Tenim una societat avançada i complexa i, en conseqüència, fragmentada políticament.

Cap on hem de tirar, doncs?

No hem de creure que el punt de partida sigui una ambiciosa reforma de la Constitució, perquè això són paraules massa gruixudes per posar-les en marxa. Cal creure en coses més modestes. Per exemple, una millora en el funcionament del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial. Cosa que sembla quedar lluny del tema però que és molt important perquè, en última instància, els qui resolen algunes qüestions són els jutges. I són ells els qui han induït una lectura restrictiva en els últims vint anys. En segon lloc, hi ha coses que s’haurien d’haver fet fa temps, com articular mecanismes de cooperació entre el govern central i les comunitats autònomes o la clarificació del sistema de finançament, que està caducat des de l’any 2014.

I Catalunya?

Sí, és una tercera cosa de la qual cal parlar, i serenament. Cal recordar que, a Catalunya, en referèndum, s’havia aprovat un Estatut, que va ser portat al Tribunal Constitucional, i d’allà en va sortir una altra cosa, que no està refrendada pel poble. Aquí, una de dues: o es vota el que va decidir el Tribunal Constitucional o s’anul·la i es torna al que ja es va votar. La lletra de la sentència, deixant d’una banda la música, era bastant clara, i, en el fons, no era insensata. Consistia a dir que aquest Estatut reformava lleis orgàniques i que no era el vehicle adequat per fer-ho. Aleshores el que toca és canviar aquestes lleis reguladores. Elaborar una alternativa, revisant la llei de finançament, etc., que pugui anar en la línia de l’Estatut o ser una cosa diferent. I això requereix un referèndum a Catalunya, per sancionar-ho.

Un referèndum, en qualsevol cas, bastant diferent del que plantegen els independentistes.

Els separatistes insisteixen que només hi pot haver un referèndum, que és preguntant a la gent: “Vostè vol ser espanyol, o no?” A la vista del que ha passat a Gran Bretanya amb el Brexit, sabem que un referèndum no pot ser un punt de partida, sinó d’arribada. El referèndum s’ha d’haver negociat, acordat, comptar amb una majoria a les institucions, que són les qui han de dir a la gent què proposen, què implica i quant costa. Una altra cosa és que es pogués plantejar un referèndum de separació en què les autoritats espanyoles podrien evolucionar en sentit canadenc. És a dir, no ens agrada, ni volem separació, però si la majoria de la població vol que això es voti, s’haurà de votar, fixant-ne prèviament les condicions. No només numèriques, sinó ambientals.

Condicions que passen, diguem-ne, per una normalització democràtica, igualtat d’oportunitats per a les diferents opcions, voluntat de voler arreglar les coses…

A Catalunya, avui, no es pot fer un referèndum. No només hi ha polarització social, sinó una indústria massiva de producció propagandística a favor de la separació. Davant d’això, les veus que defensen a Catalunya altres solucions estan absolutament minoritzades. Això ja els va bé als independentistes i a les posicions dures des d’Espanya, perquè fingeixen que és un debat binari entre separatistes i centralistes, i sufoca les altres veus, que jo crec que són majoritàries: un autogovern saludable, flexible, federal… Ens han silenciat als qui no compartim aquesta opinió. Revertir la campanya d’hegemonia comunicacional que hi ha hagut a Catalunya els últims anys demana temps i igualtat de mitjans. Sense això no es pot ni començar a parlar de referèndum.

La gent a Espanya té alguna cosa a dir sobre tot això?

Tot això requereix que hi hagi una opinió pública favorable a Espanya. Crec que hi ha una diferència en aquesta opinió entre la ciutadania i el que expressen les forces polítiques. La ciutadania va clarament al davant. Fa quaranta anys era al revés. Avui a Espanya la gent està tranquil·la, orgullosa, és ambiciosa. Hi ha una tasca immensa de com donar veu a la ciutadania. S’ha produït, òbviament, una millora després de l’arribada dels socialistes al govern. Però la dreta espanyola tampoc és la que havíem conegut. És una altra cosa. A llarg termini, sóc optimista, i a mitjà termini tot depèn de l’evolució del mapa polític espanyol i català. A Espanya hi ha dos partits més i a Catalunya un desordre immens, perquè el camp de joc ha girat. Fins que els jugadors no es recombinin i sàpiguen cap on han de xutar, la cosa és un desori. Això és dolent, perquè el sistema de partits és el cervell de la societat.

I el federalisme, per quan?

A Espanya hi sobra una cosa, que és el manteniment en la realitat administrativa i mental del mapa provincial. I tal com s’han conformat les autonomies, s’ha instal·lat la mentalitat de “jo no soc menys que ningú”. En aquest context, s’ha fomentat la competència entre elles i una actitud irresponsable: “Vull fer-ho tot i que pagui Madrid”, i Madrid respon: “Poseu el que vulgueu als papers i després ja us donaré els diners, o no”. Això s’ha de superar a través d’un acord que requereix confiança recíproca i comportaments lleials. Cal ser realistes. Hi ha i hi continuarà havent nacionalistes. Per això caldrà fixar les obligacions molt clarament, i si algú s’endeuta, que pagui els deutes. Aquesta és l’essència. Ja hi som, però ens falten mecanismes per transformar el federalisme inicial que ja hi ha en federalisme real.

(Visited 61 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari