Alejandro Fernández ja és el nou president del PP català. No era gaire complicat: ell era l’únic candidat que s’hi presentava. I no és que el seu sigui un lideratge natural, sinó que tots els militants saben que assumir ara la presidència del partit suposa ser la cara d’un possible fracàs electoral, de la caiguda en picat i de la travessia del desert dels populars. Amb tot, les diferents famílies de la formació, enfrontades entre si històricament i encara mirant-se de reüll a diari, han decidit deixar via lliure a Fernández… però no donar-li carta blanca.
Un cop el nou president es va veure amb el càrrec assegurat, els diferents sectors del partit van forçar que part de la direcció estigués condicionada i que fossin noms imposats per les famílies, per no donar a Alejandro Fernández tot el poder i per controlar què fa i amb qui. I és que algunes de les famílies que històricament han anat dominant el partit no s’acaben de refiar del nou president, però, per contra, ningú d’ells ha tingut el valor de posar-se al capdavant. Així que, finalment, Alejandro Fernández donarà la cara, però el seu poder estarà controlat i monitoritzat pels que sempre han dominat la filial del partit a Catalunya. Sense tenir les mans lliures, el seu pas per la presidència serà sempre més continuista. I això és el que més calma els sectors que dominen el PP català. Les renovacions, de vegades, no ho són tant com semblen.
