«A Catalunya hi ha una fractura social. I hi ha risc de violència»

Entrevista a Joan Saura
Joan Saura
Joan Saura

Militant d’Iniciativa per Catalunya Verds (ICV), partit del qual va ser president durant deu anys. També va ser conseller de Participació i Interior, al tripartit. Ara dedica més temps a llegir, a jugar als escacs (cosa que li encanta), a caminar… O sigui, a viure millor!

Com veu les coses, doncs?

Crec que estem passant moments molt difícils, a Catalunya i al món. En relació amb la política, el que més sento en aquests moments és perplexitat. I crec que moltes persones estan en aquesta situació. No se sap qui mana al món. No se sap què passarà demà passat. I, sobretot, coses que semblaven impossibles fa vint anys, s’estan produint ara. La reducció dels drets humans, Trump, el capitalisme financer, la situació de Catalunya… Em quedo perplex quan veig que es diuen falsedats amb tota la barra. Es diu, per exemple, que l’1 d’octubre va significar un mandat popular. Això no és veritat. Respectem la llibertat i la democràcia, diuen Torra i Puigdemont, quan van trencar totes les estructures democràtiques de Catalunya i l’Estat. Sempre he pensat que el món avança, amb moments de retrocés. Potser pitjor. Perquè el capitalisme industrial produïa coses i els beneficis es repartien entre els treballadors i els empresaris. Però l’objectiu del capitalisme financer no és produir, sinó especular. I el capitalisme financer mana sobre el món. De manera que les desigualtats creixen, la precarietat creix. I a Catalunya mateix, a Espanya, les perspectives de poder realitzar la seva vida són molt difícils per als joves.

Estem assistint, doncs, a un rebrot agut de lluita entre nou i vell, encara que el que és nou sigui incomprensible?

Històricament, l’esquerra innovava. Parlava en nom del progrés, del futur… I la dreta conservava. En aquests moments, qui té la iniciativa no és l’esquerra. És la dreta. L’esquerra, com a molt, està plantejant preservar coses, i si vol recuperar el seu sentit ha de ser capaç d’omplir el buit del futur. Hem passat, en fi, d’una esquerra innovadora a una esquerra conservadora, i d’una dreta conservadora a una dreta sense complexos, que fa propostes de tota mena.

Aleshores, l’esquerra està més condicionada per ser que per estar, actuar, intervenir…? Això la dreta sembla que ho sap fer força bé.

Des de l’esquerra s’ha de fer política amb principis, no de principis. L’esquerra es queda sovint ancorada en plantejaments tòpics, en la inconcreció. I això la gent ho veu malament, perquè la dreta no para de fer propostes, encara que passin per un retrocés de drets i llibertats. Aquí hi ha el desafiament perquè les coses canviïn. Perquè el partit que s’està jugant és entre un capitalisme financer universal i una esquerra que juga a curt termini, amb propostes petites.

L’èpica glorificada no és una cotilla terrible per a l’esquerra?

Som presoners del passat i això ens impedeix veure el futur. La globalització, anatemitzada per sectors de l’esquerra, s’interpreta com una cosa intrínsecament dolenta. Però la globalització és inevitable. En conseqüència, la pregunta és: la globalització pot permetre que l’esquerra progressi, tenint en compte aquesta realitat? Això és difícil de contestar estant instal·lats en una visió negativa. En el no sense matisos.

La globalització no sembla gens lineal, sinó que, al contrari, comporta moltes contradiccions, i ben agudes. En bona lògica d’esquerres, això no hauria de ser un bon filó d’oportunitats per a l’esquerra?

Avui dia, el capitalisme industrial està sotmès al capitalisme financer. L’especulació, que es ven a tots els nivells, és un enemic del capitalisme productiu. Aquesta i altres contradiccions s’han de saber aprofitar, però el que em sembla més important és que l’esquerra sàpiga dominar els avenços tecnològics, científics… per fer propostes de futur. En canvi, l’esquerra mira cap al passat, i intentar intervenir en el present mirant cap al passat resulta absurd.

L’esquerra ha perdut el sentit de la curiositat, que és als seus orígens i a la seva raó de ser?

En les últimes dècades la dreta ha guanyat la batalla ideològica, absolutament. Fa vint anys, quan vèiem un pobre dèiem: “És el sistema”. Avui, molta gent considera que, si és pobre, ell és responsable de ser-ho. O atribuir a la gent que té una feina normal la responsabilitat que altres estiguin a l’atur. O sigui, jutjar les coses amb un criteri sense drets o amb molt pocs. En aquest context, és molt important veure com les entitats col·lectives dels treballadors s’han anat disgregant. Apareixen moltes manifestacions de gent que reclama identitats o recursos econòmics al marge dels sindicats. Això és perillós. Quan jo era petit, el meu pare vivia els seus avenços en la mesura que la classe treballadora avancés collectivament. Ara es diu: “Individualment, t’has d’espavilar, i si no ho fas, és culpa teva”.

Aquest triomf de l’individualisme no és conseqüència també de la desaparició del proletariat com a col·lectiu social, com a classe, en el sentit ampli de la paraula?

Sí, alguna cosa hi ha. Veiem un món cada vegada més desestructurat. Gent absolutament desemparada, sense vincles socials, desproveïda de tot. No tinc resposta a què s’ha de fer davant d’aquest panorama. Però en això, l’esquerra també es troba a la defensiva. No produeix innovacions. El fet que s’hagin anat disgregant, disminuint o trencant algunes entitats col·lectives, juntament amb la desafecció política, és fatal. Quan jo era jove (vaig entrar a treballar a Fecsa als 15 anys), se sabia qui era el propietari, l’amo. Avui no se sap. Pot passar que aquests fons d’inversió horribles, que són tan protagonistes avui, estiguin participats per estalvis de treballadors. I qui els controla són els alts directius. O sigui, s’especula amb els estalvis dels treballadors.

En aquest context, l’oasi català s’assembla cada vegada més a un camp assilvestrat?

Fins fa deu o quinze anys, els grans conflictes eren socioeconòmics. Des d’aleshores apareix el conflicte d’identitats. Històricament, hi ha hagut dificultats entre Catalunya i Espanya, per dir-ho d’alguna manera. Pujol va anar fent una política, en el fons supremacista, en què l’enemic era Espanya. Els partits nacionalistes no poden arribar mai a un acord amb l’Estat, perquè si fos així perdrien la seva raó de ser. Necessiten, per existir, un adversari exterior. Vam fer un nou Estatut, que no trencava Espanya, sinó que hi enfortia la relació. La dreta espanyola (que es diferencia de l’europea en què no reconeix la memòria històrica i en què creu que el federalisme és ruptura) va impugnar l’Estatut davant del Constitucional. Artur Mas, per a qui aleshores la independència era un concepte endarrerit, va voler aprofitar la situació, es va apuntar a l’independentisme i aquí en tenim el resultat.

Un resultat que, entre altres coses, ha obert una bretxa social a Catalunya. Potser Pujol no va veure mai que, a més de la seva Catalunya, n’hi havia una altra?

Influït per persones com Candel, en algun moment Pujol va fer una ullada a la realitat social, però mai en va reconèixer la pluralitat. En aquest terreny, l’esquerra catalana ha confrontat poc amb el que significa l’independentisme, en un moment en què els grans problemes transcendeixen les fronteres. Calen polítiques comunes de seguretat, fiscals, mediambientals… perquè aquestes qüestions no es resolen en cada país. Treure això d’aquí, via nacionalisme, significa ser reaccionari.

Com és que l’independentisme s’acaba convertint en panacea per a molts catalans?

Diu Marina Subirats que, davant de la falta de perspectives socials, l’independentisme era l’útima utopia a Catalunya. La independència com a solució per a tot, incloent-hi el trencament de l’ascensor social com a conseqüència de la crisi.

Com veu la desembocadura de tot això?

Molt complicada. A Catalunya hi ha fractura social. I hi ha risc de violència. Què manté viu el processisme? La raó no. Es mantenen vius eslògans falsos. Però no hi ha mandat popular, Espanya no és feixista, Franco no existeix… Malgrat això, per què hi ha gent que dona suport a partits que diuen aquestes coses? Perquè hi ha una emoció que va més enllà de la política. I el que està passant a Bèlgica (Puigdemont, etc.) és patètic i grotesc.

No seria el federalisme l’única via possible per a la superació del conflicte?

Això significa un reconeixement de la plurinacionalitat d’Espanya, cosa que el PP està molt lluny de fer. Espero que algun dia els líders de la dreta espanyola vegin que el federalisme assegura la unitat, com ho entén mig món. I a Catalunya patim dèficits democràtics que la corrupció ha fet esclatar. I a això s’hi ha d’afegir la creació d’una estructura institucional a la mida de Pujol i de Convergència.

Què pot significar Pedro Sánchez en aquest panorama?

La moció de censura va ser un descans, i Sánchez ha de demostrar que pot governar i intentar donar resposta a qüestions pendents de la Transició.

(Visited 465 times, 1 visits today)

avui destaquem

Feu un comentari