“La majoria també té drets i la majoria decideix”. Aquestes paraules, pronunciades pel primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, per justificar l’aprovació de la controvertida llei de l’Estat per la nació jueva, ratificada el passat dia 19 de juliol, també les he sentit manta vegada a Catalunya, en boca d’independentistes convençuts.
El sofisma que es planteja és el següent: “Per què si els independentistes tenim majoria numèrica al Parlament hem de renunciar a aplicar els nostres objectius i hem de continuar en el marc autonòmic espanyol?”. La resposta és senzilla: perquè la societat catalana, com la israeliana, és plural i complexa i una majoria d’escons no justifica que es puguin trepitjar i conculcar els drets fonamentals d’una àmplia minoria que, per postres, en el cas de Catalunya és majoritària en nombre de vots (53%).
La llei de l’Estat per la nació jueva té molts punts en comú amb les visions i propostes del segment més hiperventilat dels nostres independentistes, que representen l’expresident Carles Puigdemont i el seu escolanet, el president Quim Torra. Després del congrés del PDECat d’aquest passat cap de setmana, s’ha consumat el sorgiment d’un moviment etnicista (la Crida) que, en síntesi, considera catalans només aquells que parlen la llengua catalana i són independentistes.
Aquesta lectura unívoca i sectària de la societat és la mateixa que ha aprovat la Knesset, enmig de les irades protestes dels sectors progressistes jueus i de la minoria palestina (el 20% de la població), que han denunciat “la mort de la democràcia” a Israel. Segons aquesta llei, l’hebreu passa a ser la llengua oficial única de l’Estat i defineix Israel com “la pàtria històrica del poble jueu, que té dret exclusiu a l’autodeterminació en el país”. Unes asseveracions que, transposades a Catalunya, subscriurien amb entusiasme Carles Puigdemont, Quim Torra i tota la colla d’hiperventilats que els hi fan la gara-gara.
Jordi Pujol, el padre padrone del nacionalisme català conservador de la segona meitat del segle XX, va estudiar a l’escola alemanya de Barcelona, en temps del III Reich. Però, anys després, es va convertir en admirador del sionisme per raons ben pragmàtiques: el soci del seu pare en la fundació de Banca Catalana era l’inversor David Tennenbaum, molt compromès en la creació i finançament de l’Estat d’Israel.
Des d’aleshores, s’ha produït una tòxica simbiosi entre l’expansionisme sionista -que no ha dubtat en expulsar i massacrar el poble palestí- amb el vell nacionalisme convergent, ara renovat amb l’hiperlideratge de Carles Puigdemont. La seva proposta per Catalunya és, senzillament, indigerible i vomitiva. Fora caretes! S’ha abandonat, sense complexos, la retòrica d’“un sol poble”: des del poder es fomenta i consolida sense embuts una divisió entre “independentistes” i “no independentistes”, sovint reduïts a “antiindependentistes”.
Les primeres setmanes de govern de Quim Torra han encès totes les alarmes. El nou president de la Generalitat i també la seva consellera de Cultura, la hiperactiva Laura Borràs, insisteixen, en la seva política pública de gestos, en adreçar-se només a la claca independentista, obviant la pluralitat de la societat catalana. No consta cap presència en actes ni cap discurs que trenqui la frontera interior que ells mateixos, en la seva suprema insensatesa, han creat.
El fantasma de l’Ulster o de l’illa partida de Xipre no són els “no independentistes” els que l’han tret a passejar. Són aquests independentistes hiperventilats els qui s’obstinen en aixecar murs mentals i polítics a les places i carrers de les nostres viles i ciutats. Sense estar discutida al Parlament ni estar promulgada al DOGC, des del govern de la Generalitat –i, en especial, des de les àrees que depenen de Junts per Catalunya- ja s’està aplicant la llei de l’Estat per la nació catalana.
Jo no m’escandalitzo: només constato i mantinc l’esperança. Desitjo que el president Quim Torra, que malgrat tot –encara que sigui per la llei de la gravetat- toca de peus a terra, acabi entenent que és el president de tots els catalans i que ha de parlar i d’obrar en conseqüència. El mes d’agost és una època propícia per reflexionar i estic convençut que ho farà en la bona direcció.
