Fa uns quants estius vaig anar a petar per casualitats de la vida a una residència de vacances a la serra madrilenya. Van ser uns dies que vull oblidar ràpid i no només perquè semblava un sanatori per a jubilats i la majoria dels hostes feien un tuf a Santiago y cierra España que espantava. Em va tocar una habitació amb unes vistes magnífiques a la vall, em va dir la recepcionista emocionada. Jo, escèptica per deformació professional, vaig obrir la porta amb l’ai al cor. L’estança semblava la cel·la d’una monja amb un llit de ferro que grinyolava i un gotelé que es queia a trossos per la humitat, així que vaig confiar en el bon criteri de la senyora i vaig córrer cap a la immensa finestra.
La meva vista es va perdre en una extensa plana submergida en la boira on s’intuïa Madrid al fons amb la Moncloa en primer terme. Els meus ulls inquiets no van trigar gaire a detectar un objecte estrany situat a mà dreta que trencava l’harmonia horitzontal. Em va costar identificar què redimoni era aquella cosa gegantina de color gris fins que hi vaig caure: era la creu de 130 metros que corona el Valle de los Caídos, el major insult a la memòria dels vençuts, que és la meva. ¡Acabava d’arribar de Madrid encara en estat de xoc després de comprovar la mida de la bandera d’Espanya de la plaça Colon i només em faltava allò! L’hotel estava ple, així que cada matí durant quatre dies la puta creu va ser el primer que vaig veure al descórrer la cortina.
L’aventura a la serra madrilenya va començar amb mal peu i va acabar pitjor. El taxista que em va portar des de l’aeroport em va torturar tot el viatge amb els grans èxits de Raphael –inclòs El Tamborilero– i l’única excursió organitzada que feien des de l’hotel era, precisament, la visita a la cripta on jeu el dictador turmentat pels seus dimonis. Em vaig negar a anar-hi per raons òbvies i es van quedar tots bastant sorpresos. Ningú comprenia com és que no volia visitar el monument. Jo, pensant que eren tots demòcrates i tenien sentit de l’humor, els vaig contestar que era catalana, republicana i anticlerical, i que no entenia com al comando Madrid d’ETA no se li va acudir mai volar-lo amb un cotxe bomba. Després d’això, només em va quedar demanar el compte i fugir amb l’autobús de línia.
Pedro Sánchez ha tornat a posar sobre la taula la reconversió d’aquest mausoleu de la ignomínia en un centre de recuperació de la memòria històrica i això inclou el trasllat de les restes del cabdill. A diferència d’altres sàtrapes, ell va morir al seu llit i no afusellat per colpista en una cuneta, va ser enterrat amb tots els honors i no sepultat en una fossa comuna i la seva tomba és el principal reclam turístic de la zona. Ja veurem com acaba l’aventura –si en real decret, en projecte de llei o en fum- però en qualsevol cas la decisió arriba amb dècades de retard per a insult de les víctimes d’aquest botxí i les seves famílies. I encara és més greu tenint en compte que el PSOE ha governat Espanya durant 21 anys si sumem els executius de González i ZP.
També ha transcendit que el president del govern central vol il·legalitzar la Fundació Francisco Franco, tot i que per fer-ho possible primer s’haurà de canviar la llei d’associacions i fundacions, i incloure el delicte d’apologia del franquisme en el Codi Penal. Que no s’hagi fet mai demostra la democràcia de pa sucat amb oli que tenim. A més, no és la primera vegada que els socialistes ens venen aquesta moto. Com va passar amb l’Estatut que no va ser, Rodríguez Zapatero també es va comprometre a acabar amb aquest cau de franquistes que viuen de la bicoca pública. Ara diu blat, ara diu ordi, que diuen. Així que prefereixo esperar la bona nova asseguda perquè ja començo a estar cansada de tanta covardia.
