Divendres passat va haver gresca al local d’ERC de sota casa. No va ser tan sonada com en anteriors ocasions –suposo que perquè l’alegria republicana no arribés fins a la seu dels socialistes barcelonins de dos carrers més enllà- però el xivarri va durar fins a ben entrada la nit. En aquesta ocasió vaig optar per no baixar en pijama i sabatilles a demanar silenci i vaig preferir afegir-me al sarau obrint una ampolla de cava que guardo per a les ocasions especials. Vaig brindar per l’adéu -tan desitjat i tan inesperat- de M.Rajoy i els seus mariachis. I ho vaig fer cridant ben fort “Que es fotin!” en homenatge a l’exsecretària de comunicació Carmen Martínez de Castro, a qui li desitjo que visqui molts anys amb una pensió de misèria.
Felicitacions als partits que van deixar el seu tacticisme i van fer pinya per destronar un dels pitjors governs de la democràcia espanyola i arraconar els neofalangistes del clan Rivera, ni que sigui breument. Una vegada més es confirma que si aquesta Espanya rància avança és gràcies a les perifèries, sempre més ventilades i modernes. Agraeixo el suport a la moció de censura de republicans i convergents tunejats, encara que ho hagin fet –com jo ho faig sempre que hi ha eleccions- tapant-se el nas. Per fi li he trobat un sentit al fet incomprensible que dos partits independentistes tinguessin parlamentaris a les cambres espanyoles. Ara valoro la paciència i el sacrifici: com la lleona que guaita la pressa, ells han estat cobrant de la mamella imperialista esperant el moment idoni per atacar.
Feia temps que no gaudia tant d’una moció de censura a un govern estranger. Fins i tot m’he empassat les avorrides compareixences davant dels periodistes que tots els grups parlamentaris fan al termini de cadascuna de les sessions. Destaco l’actuació de l’incombustible portaveu republicà. A Joan Tardà li reconec molts mèrits i ara n’afegeixo un de nou: cada cop s’assembla més a Joaquim Nadal. Les seves frases amb més de tres punts suspensius expressades en un codi secret només apte per a iniciats eren la viva rèplica de les compareixences de l’inoblidable portaveu del tripartit de Pasqual Maragall. Si algú no les recorda, que recuperi l’episodi del Polònia on Nadal disfressat d’àngel s’estava tres anys anunciant el naixement de Crist als desesperats pastorets.
El desenllaç de la moció de censura va ser una incertesa fins a l’últim minut per gentilesa dels nacionalistes bascos. Haig de reconèixer que aquest poble em fascina i desconcerta a parts iguals. A diferència dels gallecs, que no sé mai se van o venen, i dels catalans, tan desorientats últimament, els bascos sempre fan el contrari del que tothom s’espera. Un dia recolzen el pressupost de Rajoy que retalla pensions i manté la bota del 155 sobre el coll de Catalunya i l’endemà li tallen el cap. I ho fan sense cap problema, tot i saber que els populars es venjaran del greuge patit bloquejant al Senat els seus propis comptes. Sort que la cambra alta és només un cementiri d’elefants.
Tret de Belén Esteban i Rafa Nadal, colpits per la tragèdia, som moltes les que ens hem alegrat de l’ocàs dels déus populars. Ni tan sols el dia que li havien de tallar el cap ens va defraudar el personatge i va afrontar el seu martiri i el del seu partit oficialment declarat corrupte per la justícia amagat en un restaurant mentre el seu avatar en forma de bolso seia a l’escó escoltant l’oposició. No sé si les vuit hores que M.Rajoy va estar desaparegut se les va passar tancat al lavabo fumant-se una capsa de puros o per culpa d’unes cagarrines interminables. Espero que un periodista d’investigació ens ho aclareixi algun dia.
Dit això, que ens alegrem que el PSOE hagi desbancat el PP del govern central amb molta ajuda diu molt del retrocés en les llibertats que hem patit com a societat sobretot aquests últims mesos. Mai abans en democràcia s’havia volgut empresonar cantants, actors, tuiters i polítics per pensar diferent i s’havia utilitzat la justícia com assot contra la dissidència. Així que el primer que reclamo a Pedro Sánchez és que desactivi aquesta onada de repressió institucional i restableixi la divisió de poders. No vull que acosti els polítics presos polítics, vull que tothom torni a casa seva perquè la discrepància es combat amb la política, no amb la presó.
