Cada 8 de març es repeteix la mateixa història. És acostar-se la data i començar el bombardeig de notícies sobre com de desgraciades som les dones per haver nascut dones en un món d’homes, religions i capitalisme. La llista de greuges comparatius és interminable i agraeixo el recordatori: pitjors feines i salaris, sostre de vidre, atur, assetjament sexual, violència de gènere, obligacions domèstiques i familiars… Les que ens rebel·lem contra el determinisme social pel sol fet d’haver nascut amb ovaris en lloc de testicles sabem que ho tenim tot molt costerut i, si en algun moment d’obnubilació transitòria provocada per les traïdores hormones ho oblidem, ja s’encarrega la societat de recordar-nos quin és el nostre paper en l’auca. Sempre secundari.
Estic cansada de manifestar-me cada 8 de març per la igualtat d’oportunitats en un món d’explotats i explotadors. I no és només perquè l’endemà tot continua igual o pitjor. És també perquè la data de marres s’ha reduït a pur màrqueting, com la festa del patriarca (Dia del Pare) o la del fals amor romàntic (Sant Valentí). Porto dècades de militància feminista i el regust que em queda a la boca després de cada efemèride és una barreja de frustració i ràbia que em dura la resta de l’any per molt que em renti la boca. Per això, no puc evitar mirar amb ulls crítics la vaga mundial de dones que s’ha convocat aquest dijous, una vaga que no totes podrem fer perquè les que treballem en precari no ens ho podrem permetre.
La convocatòria –i la discussió sobre si la vaga l’hem de fer només les dones en un intent de demostrar que sense nosaltres el món s’atura- ha generat un interessant debat a la meva feina que ha posat de manifest les contradiccions d’una proposta que, en certa forma, és elitista, parcial i egocèntrica. Egocèntrica perquè no hi ha ningú que sigui imprescindible. Elitista perquè poques dones podran descomptar-se de la nòmina les hores no treballades sense patir un daltabaix. I parcial perquè no concebo una societat més justa sense incloure els homes en la lluita. La falta de quòrum ha fet que al final cadascuna opti per fer el que pugui perquè més enllà dels lemes bonics, la realitat és dura i les circumstàncies personals encara més.
Si hi ha un àmbit professional que supura masclisme, aquest és el periodístic. De poc ha servit haver patit aquests últims anys una feminització de la professió que ha crescut en paral·lel a la precarietat laboral: són els homes els que segueixen triant els temes que aniran a portada. Les dones periodistes –les que tenen la sort de treballar com a tals- han decidit adherir-se a la vaga i ho han fet amb un manifest que remarca que “el feminisme també és necessari per millorar el periodisme”. Les reivindicacions compartides amb la resta d’àmbits laborals tenen a veure amb la bretxa salarial, el sostre de vidre, la precarietat, la conciliació i l’assetjament laboral i sexual. Entre les pròpies de la professió destaquen la masculinització dels espais d’opinió i les tertúlies, i la mirada esbiaixada dels enfocaments informatius que tracten les dones amb estereotips i culpabilitzen les víctimes de violència masclista.
El manifest es llegirà al migdia als jardinets de Montserrat Roig en la concentració-plantada de micròfons, càmeres, llibretes i portàtils que ha convocat la coordinadora Mitjans en lluita. Després de cinc anys de silenci -i també de frustració per la poca solidaritat del gremi periodístic- la plataforma s’ha reactivat fa poc arran de les noves retallades i acomiadaments de treballadors anunciats en diverses capçaleres periodístiques de Barcelona i també a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Com en el cas de les reivindicacions del 8-M, reclamar llibertat d’expressió i dret a la informació a les empreses periodístiques sembla una quimera. Tanmateix, persistim en l’intent perquè ningú ens prendrà el dret a somiar un món millor.
