Seria meravellós despertar-se un matí i descobrir que el Partit Popular ha estat un malson i que en realitat mai va existir. Digueu-me pàmfila, però el 2018 s’acaba d’estrenar i per imaginar que no quedi. Un bon lloc per començar l’evaporació popular seria Barcelona i un bon moment, les pròximes eleccions municipals. De fet, l’últim baròmetre semestral deixa entreveure el miracle: el partit que lidera Alberto Fernández Díaz no aconseguiria representació al consistori barceloní. Ja sé que els populars tenen un vot ocult i que després sempre acaben donant un disgust, però estaria bé que el suspens que rep AFD –queda l’últim en les valoracions amb un 2,4 pelat- es reflectís per una vegada en una intenció de vot ínfima que fes impossible que repetís de regidor cobrant més de 90.000 euros anuals.
Qui millor ha definit l’intocable president dels populars barcelonins –que es perpetua en el càrrec des del 2003, quan Josep Piqué va agafar les regnes del PP català i el va arraconar per ser massa de dretes- és Xavier Trias. No sorprèn gaire tenint en compte que els convergents tunejats van governar gràcies al suport incondicional que els va brindar el partit de Mariano Rajoy durant quatre anys nefastos per a la ciutat. “És bon noi però sempre xuta abans que li arribi la pilota”, explicava Trias per definir un polític esbojarrat i incendiari, que no ha tingut mai embuts a relacionar la immigració amb la delinqüència i que, si pogués, ficaria ciclistes i okupes en camps de reeducació com va fer Pol Pot amb la gent que portava ulleres i sabia llegir.
El dia de la presentació del baròmetre municipal semestral, el primer tinent d’alcalde, Gerardo Pisarello, avisava que la intenció de vot del PP que recollia l’enquesta s’havia d’agafar amb pinces perquè el votant popular és covard i mai verbalitza el seu vot quan li pregunten, potser per discreció o vergonya. Per sort, encara queda un any llarg perquè la tendència a esborrar els populars del consistori barceloní a través de les urnes es consolidi i acabi sent una realitat. La vergonyosa situació en què es troba part de l’anterior govern català –mig empresonat a Madrid i mig amagat a Brussel·les- ajuda bastant en la consecució d’aquesta empresa i espero que l’electorat no oblidi els greuges patits aquests mesos en nom de la Constitució.
La desaparició del PP del consistori barceloní no és l’única notícia rellevant del baròmetre. Com en altres edicions, es consolida la tendència guanyadora dels republicans, que superen per molt poc la fAda Colau en intenció de vot, tot i que l’alcaldessa continua sent la política més ben valorada per la ciutadania. Sobre el suposat sorpasso republicà a l’Ajuntament de Barcelona, una reflexió i un avís. La reflexió és que tant la gestió del grup municipal d’ERC com el comportament histriònic d’Alfred Bosch deixen molt a desitjar. Tot i això, el suport que recull l’enquesta confirma que l’electorat ha deixat de votar amb el cap i ho fa amb les vísceres, i això sempre és imprevisible. Pel que fa a l’avís, millor seria que Esquerra no es cregués els resultats. Es va refiar que guanyaria les eleccions del 21-D i, per no fer, no va fer ni campanya i al final la cabellera de Puigdemont els ha guanyat la partida.
Els resultats del baròmetre també són un avís per a la fAda Colau. El seu equip va de molt sobrat, tant en les maneres de tractar el personal com en el convenciment que BComú tornarà a guanyar les eleccions del 2019 perquè “Barcelona és una ciutat d’esquerres”. A aquestes alçades de la pel·lícula, i amb els desastrosos resultats de la candidatura equidistant de Xavier Domènech damunt la taula, més valdria que Colau deixés de creure’s que és la més maca del ball –i l’única que lidera un projecte polític progressista a Barcelona- i comencés a prendre nota del rum-rum crític a la seva gestió que es comença a escoltar entre la gent que un dia la va votar amb el seny i que ara vota amb la rauxa.
