No és el mateix acabar declarant davant d’un jutge del Tribunal Suprem que fer-ho davant d’un de l’Audiència Nacional. El primer ja no necessita fer més mèrits per arribar al cim i es pot permetre el luxe de ser independent. Al segon, en canvi, li queda encara un llarg viatge ple d’obstacles i una bona drecera és buscar-se aliats que li aplanin el camí. Carme Forcadell ha dormit una nit a la presó, però ara és a casa seva llepant-se les ferides i això és un miracle, sobretot perquè sense ella -com a presidenta del Parlament i abans com a líder de l’ANC- la telenovel·la processista no hauria estat possible.
És en aquest escenari postapocalíptic -amb llançament de dards enverinats entre els socis del govern català cessat inclòs- quan més ens calen els miracles per no perdre la fe. Els advocats d’Oriol Junqueras i la resta de consellers empresonats esperen que la seva causa acabi al Tribunal Suprem i farien bé de demanar-li a Joan Josep Nuet les estampetes. També ho hauria de fer l’escabellat Carles Puigdemont, a qui l’exili a l’avorrida Brussel·les li està paralitzant les neurones. M’explico. La tarda anterior a la primera compareixença dels membres de la mesa del Parlament davant del Suprem una senyora es va acostar a Nuet mentre s’esperava a l’estació de Sants per agafar l’AVE amb l’Anna Simó i la resta del seguici. Mentre passava la maleta per l’escàner, la desconeguda el va cridar pel seu nom i li va allargar una bossa.
La bossa va viatjar a Madrid amb la resta de l’equipatge del coordinador general d’EUiA, i no va ser fins al vespre, un cop instal·lat a l’hotel ja més tranquil després de la rebuda hostil a l’estació d’Atocha per part d’un grup d’ultres, que es va descobrir el seu misteriós contingut. A l’interior hi havia unes rajoles de xocolata, unes barretes energètiques i unes estampetes de deus hindús i budistes. Tot va ser col·lectivitzat tret de les estampetes, que van acompanyar l’endemà el comunista descregut en la seva primera visita al Suprem. Vull pensar que el fet que cap dels membres de la mesa del Parlament hagi acabat podrint-se a la garjola ha estat possible gràcies a la intercessió de Ganesha, el déu hindú amb cap d’elefant que simbolitza la bona sort.
Jo, com Nuet, també sóc una descreguda. Tanmateix, últimament no faig més que veure miracles a tot arreu que em reconcilien amb l’univers i m’ajuden a rebaixar la dosi d’ansiolítics. L’estrany pacte preelectoral entre convergents i republicans ha passat a la història i això és un miracle perquè obre la porta a la possibilitat d’un futur govern català progressista i deixa sense respiració assistida la mòmia pujolista. També és un miracle que Miquel Iceta hagi aconseguit incloure en la seva candidatura a les eleccions del 21-D un opusdeià i un expodemita gràcies a la màgia del 155. De miracle qualificaria també el fet de veure un Artur Mas en hores baixes pidolar per les cantonades diners als catalans per pagar la fiança i que la CUP decideixi presentar-se a unes eleccions “il·legítimes” però autonòmiques al cap i a la fi. I no vull ni imaginar la de miracles que desencadenarà la sentència del cas Palau.
Faig especial esment al miracle del divorci polític de la fAda Colau i Jaume Collboni a un any i mig de les eleccions municipals. Els Comuns asseguren que la decisió s’ha pres democràticament en una votació interna que ha generat molta expectació mediàtica però poc interès entre la militància, tot i que la realitat és que el trencament era un secret a veus perquè l’aliança amb el PSC del 155 perjudica el projecte català de Xavier Domènech. Es nota que els descreguts Comuns també creuen en miracles com jo. No només esperen poder esgotar la legislatura amb més o menys encerts, sinó que aspiren a tirar endavant projectes i pressupostos amb el suport dels socialistes defenestrats. Catalunya és el país dels miracles.
