Amb l’embranzida independentista d’aquestes setmanes passa com amb els extraterrestres. Ens passem anys teoritzant sobre quimeres al voltant d’un món idíl·lic i quan arriba l’hora de la veritat, és a dir, ens envaeixen els marcians armats fins a les dents i amb poques ganes de construir un món millor, ens quedem desconcertats davant de tanta mala bava. Em disculpareu si sóc irreverent al comparar el xoc de trens que tant neguiteja últimament amb un atac alienígena clàssic. Tanmateix, la metàfora serveix igual per explicar l’esperpèntic desembarcament de policies i guàrdies civils vestits amb camuflatge de Piolín que per criticar la ingenuïtat que gasta el govern Puigdemont davant de la contrastada falta de cintura política de l’adversari.
Anem a pams. Amb els comptes de la Generalitat i els Mossos d’Esquadra intervinguts, mig govern empaperat, els vehicles de la Benemèrita tunejats, i els carrers de Barcelona col·lapsats de terroristes cantant el Virolai, l’últim que em faltava era veure el monitor d’esplai Oriol Junqueras intentant establir alguna mena de contacte amb els nouvinguts per fer-los entrar en raó. “Tots nosaltres som gent honrada. Qui els ordena les detencions i els registres no poden dir el mateix”, assegurava a Vilafranca del Penedès el vicepresident intentant fer-se entendre en un idioma inintel·ligible. I és que dir a un exèrcit ensinistrat per a no pensar que la seva missió és envair la seu del PP del carrer Gènova i esperar que et facin cas és, com a mínim, desconcertant.
És evident que els nervis d’aquests dies previs a la fi del món no estan passant factura de la mateixa forma a tots els membres del govern català i de les entitats satèl·lits presidides pels sediciosos Cuixart i Sánchez. El president Puigdemont està més descabellat que mai i és d’aplaudir que hagi deixat enrere aquest posat de convergent gironí saberut que gastava per revelar el seu veritable cor anticapitalista ara que s’acosta l’1-O. Sembla que la cabellera presidencial s’ho està passant d’allò més bé i que les milionàries fiances que estan plovent a tort i a dret no vagin amb ella. Tampoc els disgustos semblen haver afectat gaire el líder dels republicans. Gasta la cara de pocs amics de sempre i porta l’americana de predicador de tota la vida.
Qui si està patint de valent –i em sap greu encara que no ho sembli- és el conseller d’Interior. La picassiana cara de Joaquim Forn ha entrat definitivament en l’època cubista del pintor malagueny més internacional. Tantes nits sense aclucar l’ull suportant l’ego del major Trapero i mantenint una dieta alimentària desordenada en tenen la culpa, suposo. Quin mal negoci va fer Forn al triar la Generalitat en lloc de continuar a l’Ajuntament de Barcelona escalfant la cadira de regidor vint anys més com a mínim. És el que té l’ambició política: t’encega i et fa perdre el món de vista i, a la mínima t’abandona en l’esbarzer. I si no que li diguin als responsables intel·lectuals del 9-N, que no guanyen per a multes.
El transversal Romeva tampoc està passant per un bon moment. Com que ja era calb d’abans, no puc valorar l’impacte que l’estrès ha tingut sobre la seva massa capil·lar. Tanmateix, em consta que està molt disgustat pel poc ressò que la invasió ha tingut a la resta del planeta malgrat els milions d’euros que el govern català ha destinat a la causa. I és que tret d’algunes excepcions, la sensació general és que el que ens passi importa un rave a tothom començant pels civilitzats europeus. De fet, si tenim en compte que ningú va moure un dit mentre als Balcans es destrossaven en una guerra fratricida, no vull ni pensar què ens hauria de passar perquè els ianquis ordenessin els avions de l’OTAN bombardejar el palau de la Moncloa. Votem, que el món s’acaba.
