Coreografies ANC, SA

Si per haver aconseguit els seus objectius, o per tot el contari, l’ANC es queda sense feina, bé podria llançar-se a la conquesta de nous mercats, donat l’impressionant know how coreogràfic adquirit al llarg de la seva encara curta existència.

“La coreografia (literalment «escriptura de la dansa», també anomenada composició) és l’art de crear estructures en les quals succeeixen moviments”, diu la Wikipedia. Per la qual cosa no sembla arriscat col·legir que, algú respon a aquesta descripció i la porta fins al paroxisme és, sens dubte, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i, per simpatia, el denominat “procés”.

L’ANC és una associació privada que té per objectiu aconseguir la independència política de Catalunya. Des de l’any 2015 està presidida per Jordi Sànchez, que va rellevar Carme Forcadell, actual presidenta del Parlament de Catalunya. Va començar amb una reunió, celebrada el 30 d’abril de 2011, sota el títol de “Conferència Nacional per a l’Estat propi” i es va fundar formalment el 10 de març de 2012, al Palau Sant Jordi de Barcelona. Des de llavors, el territori català ha estat objecte de nombroses iniciatives de l’organització, destinades, pel que sembla, a fomentar el fervor patri, tals com la col·locació d’estelades en tot turó, ruïna, paret, campanar o element on llueixin i es visualitzin, amb especial preferència per les entrades i sortides dels pobles. Amb això, Catalunya deu tenir el rècord Guinness de països més abanderats del planeta.

Però on l’ANC ha posat més en evidència les seves habilitats coreogràfiques és, sens dubte, en les celebracions de la Diada de l’11 de setembre. En la seva última edició, la coreografia va consistir en 48 trams, a més de la fila 0, que en quatre columnes formaven una creu, en la qual es van desplegar quatre megapancartes. La samarreta, una de les icones més significatives de les diades de l’ANC, disseny de Jordi Calvís i “fabricada íntegrament a Catalunya”, com ressalta l’organització, ha estat aquest any de color groc llampant, potser reflex de la febre del “procés”.

Amb anterioritat, i d’acord amb el manual del bon coreògraf, les diades de l’ANC s’han anat metamorfosejant, per així impressionar més i millor al públic. L’any passat va decidir traslladar de Barcelona al territori la manifestació de l’11 de setembre (descentralitzada, però simultània) para així facilitar les coses, es va dir. La samarreta va ser en aquesta ocasió estampada amb un “11 guanyador” i es va demanar als participants que posessin els seus noms amb retolador. L’11 de setembre de 2015, la coreografia va formar una “V” humana, al·legoria de “via lliure a la república catalana”. En concordància, la samarreta lluïa una “V” invertida, en forma de fletxa. El 2013 i 2014, les diades, encapsulades per l’ANC, van resultar una mica més espontànies, encara que l’ANC, mirant pel negoci, va denunciar la venda de “samarretes-pirata”; és a dir, no fabricades i venudes per l’organització. Res d’estrany si es té en compte que la venda de samarretes i packs de bandera i retolador proporciona a l’ANC ingressos milionaris, segons proclama. I, vist el benefici que dona, fins i tot ha creat una botiga virtual.

Al costat d’aquestes megacoreografies de l’11-S, l’ANC organitza una pluja fina d’actes més o menys locals i per tot el territori com, per exemple, el de gust més aviat macabre d’omplir amb creus places de ciutats com Vic o Olot, acusant al govern espanyol de ser responsable de la crisi del sistema sanitari català. Coreografia que, perfectament, podria haver estat promoguda per l’exconseller de Sanitat i cap del lobby de la sanitat privada, Boi Ruiz, que va dedicar el seu mandat a vendre de saldo i a trossos la sanitat pública catalana. Encesa de 15.000 espelmes simbolitzant una urna a la plaça de Catalunya, marxes de les torxes del 10 de setembre, castellers, desfilades d’encartellats, xiulades, instrumentalització d’esdeveniments (com el de les estelades en la manifestació contra l’atemptat terrorista) etc, etc. La imaginació de l’ANC sembla no tenir límits. Fins a la torre Eiffel han arribat reproduccions coreogràfiques de les diades, que aquest any ha comptat amb el “ball de les atxes”, barreja de ball de bastons, country i “Macarena”.

Ve de lluny la tradició nacionalista per l’enquadrament i la uniformització. Es podrien citar centenars exemples d’això, alguns més aviat innombrables. També són coneguts els amants de les marxes de torxes i d’espectacles similars. Però en el cas de l’ANC, aquestes demostracions compten, almenys, amb dos elements diferencials: la televisió, per la qual estan dissenyades moltes de les coreografies; i l’estil camperol, familiar i de guarderia que impregna els seus actes. La simbiosi TV3-diades, amb les seves formacions de samarretes de coloraines, creen un tel màgic que ja els hi hauria agradat als jesuïtes, creadors del barroc. Els efectes especials de les càmeres repliquen i expandeixen ad infinitum el missatge coreogràfic. I la gent, la massa que diria Elias Canetti, entesa com a comparsa, és ordenada, conformada, uniformada… Lluny, infinitament lluny, queda la pluralitat cívica.

En les antípodes del magnífic Georges Brassens (“El 14 de juliol jo em quedo en el meu llit tou / La música que marca el pas em deixa indiferent”), els coreògrafs de l’ANC fomenten la imatge que són ells el poble i representen els seus interessos, més enllà dels partits polítics. En aquest sentit i de vegades amb un punt d’agressivitat, l’ANC reparteix advertiments, exigències i amenaces més o menys subtils, marca l’agenda política, vol liderar. Tot això sense absolutament cap legitimació democràtica, des d’un interès privat. “President, posi les urnes!”, va clamar Carme Forcadell, sent presidenta de l’ANC. No és casual que, en aquest sentit, el lehendakari Urkullu ha arribat a dir que un dels problemes més greus que té la política catalana és l’existència d’organitzacions no sotmeses a control democràtic.

D’Òmnium Cultural, cosina-germana de l’ANC, podria dir-se quelcom semblant, amb alguna particularitat, com haver tingut entre els seus fundadors el pare del lladre del Palau, Fèlix Millet (entre altres noms dels diners), o exhibir un perfil més antic i agressiu. El seu actual president és Jordi Cuixart i Navarro, fundador i director general d’Aranow Packaging Machinery, membre del Centre Metal·lúrgic de Catalunya i fundador de l’associació empresarial FemCAT. “Ja no hi ha temps per a ambigüitats: o guerra bruta o democràcia” és una de les frases que a l’empresari conducator li agrada repetir. I, com l’amo, no es talla un pèl a l’hora de dir, per exemple, que “les entitats han de garantir que el procés és transversal, interclassista i intergeneracional. I els polítics, han de fer de polítics”. Perquè, esclar, tothom sap que en el llenguatge encunyat pel “procés”, “entitats” vol dir ANC i Òmnium.

En qualsevol cas, les coreografies de l’ANC no es contradiuen amb l’esperit, les formes i els actes del “procés”, sinó tot el contrari. Semblen fets l’un per a l’altre i viceversa. La propaganda, l’encapsulament jurídic, els muntatges grans i petits, les mentides i boles fan que el projecte nacionalista català se sembli més a un espectacle o diversió que, com a tal, té com a finalitat moure l’ànim del públic, infonent-li passió, sorpresa, dolor o altres afectes més o menys vius o nobles.

Així les coses, la conquesta de nous mercats per l’ANC és a l’abast de la mà. Donat el seu estatus privat i el seu no gaire dissimulat ànim de lucre, no té més que fer de la seva Junta un Consell d’Administració i al seu fins ara únic objectiu (aconseguir la independència de Catalunya), afegir-n’hi alguns altres, com la promoció d’algun dels nombrosíssims lobbies establerts al nostre territori, l’evaporació dels problemes reals de la gent amb encantaments o el foment de l’estultícia. Això sí, amb l’imprescindible concurs de la televisió pública i les adequades vies de finançament, entre les quals ocupen un lloc d’honor els diners públics.

(Visited 67 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari