Això de Pedro Sánchez (PSOE) reunint-se amb Pablo Iglesias (Podemos) i Albert Rivera (Ciudadanos) per fer fora el president Mariano Rajoy de Moncloa és un clar déjà vu. Ja ho hem vist i sabem com acaba. Acaba malament; és a dir, amb Rajoy a la Moncloa ad eternum. Podemos i Ciudadanos, com l’aigua i l’oli, no barregen, i Iglesias i Rivera ho saben, també Sánchez. Llavors, com és que es tornen a reunir? (per separat, clar). Es tracta, una vegada més, de posturejar. Després del simulacre de moció de censura d’Iglesias a Rajoy, a on ambdós van fer un paperot digne del millor sainet, ara és Sánchez qui surt a escena. La pega és que la funció que ens vol representar ja l’hem vist i, sense voler fer un spoiler, sabem com acaba: atrinxerant Rajoy en la seva minoria de ferro.
De fet, d’un temps ençà la funció de la política espanyola sembla atrapada en un bucle interminable (com la catalana…). Fins i tot l’entrada en escena de Sánchez no és nova, com tampoc ho és que intenti una vegada més el triple salt mortal impossible d’ajuntar elements inalienables com són Podemos i Ciudadanos o Iglesias i Rivera. També sabem què passa l’endemà del frustrat intent: Sánchez acusa a Iglesias d’haver impedit el foragitament de Rajoy de la Moncloa. També sabem que el líder de Podemos replica dient que Ciudadanos és de dretes i que no es de fiar (cosa que ara, després de veure les reiterades genuflexions dels taronges davant del PP, costa menys d’entendre).
El cert és que Podemos no vol pactar amb Ciudadanos, i a l’inrevés; el cert és que Iglesias no pot veure a Rivera, i a l’inrevés; el cert és que, per més inri, Sánchez no pot veure a Iglesias, i a l’inrevés; el cert és que Rivera sembla còmode en el seu paper de crossa del PP, i a l’inrevés. Llavors, a què treu tanta comèdia? Sánchez necessita desgastar a Rajoy i distanciar-se de Podemos i entén que potinejant el tauler polític ho aconseguirà i, tot i que se li veu el llautó, qui sap si no se’n sortirà; en pitjors places ha torejat (PSOE). De moment, tot i fer cara d’etern aprenent, a Sánchez no li han anat gens malament els jocs malabars. Però tres no pacten si dos no volen, i en aquest cas queda clar que dos no volen.
Per tant, els propers dies veurem el remake d’una pel·lícula vella, de la que ja sabem l’inici, el desenvolupament i el desenllaç, i especialment el final no ens acaba de convèncer. Si això hi afegim que les segones parts de les pel·lícules no acaben de triomfar quasi mai… Qui segur que està encantat de la funció és, sens dubte, Rajoy, que des de primera fila i embotit de crispetes es disposa a gaudir de l’espectacle…
