“Comuns? Comuns?”, es pregunta, irritat, el liberal de torn (versió catalana business friendly), i es respon, concloent: “Comunistes, això són”. I s’equivoca de mig a mig. Perquè si bé és cert que entre els comuns hi ha comunistes, també hi ha altra gent que ve d’altres esquerres i, sobretot, hi ha gent que, havent militat en causes molt diverses, no compta amb antecedents polítics. Igualment, se sentirà frustrat qui busqui en els comuns alguna sofisticada arquitectura teòrica, un guru o un think tank capaç d’explicar tot sol el fenomen. Els comuns, tal com diu el seu nom, estan emparentats amb el que és comú, amb allò que va adquirir naturalesa institucional amb la creació de l’honorable Cambra dels Comuns del Regne Unit, cosa que, associada a les persones (la gent vulgar), ens serveix aquí per definir una majoria social, allò que alguns continuen anomenant poble.
Segons Joan Botella, catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona, per entendre els comuns cal partir del descrèdit dels partits polítics. “Per raons diverses, això al nostre país i en alguns països veïns és avui un factor desqualificador”, afirma. Per Botella, també cal tenir en compte l’element generacional. “Gent jove que busca formes noves d’irrompre en l’escenari polític“, explica.
El movimentisme no és nou. A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha hagut intents, alguns dels quals recents, de crear moviments similars als comuns, com ha estat el cas de les CUP, que no són un partit sinó grups locals que després actuen conjuntament al Parlament. Igualment, Herri Batasuna i les seves marques han sigut més aviat moviments que partits. Podemos, Syriza i la França Insubmisa, per citar fenòmens propers, també comparteixen bastants característiques i poden ser considerats comuns, almenys observats des d’una certa distància.
En tots els casos, quan apareix la crisi econòmica i l’establishment, lligat de mans i peus davant de la catàstrofe, no hi ofereix cap resposta, aquestes forces s’hi atreveixen, creuen possible assaltar el cel. Hi convergeixen fragments de partits polítics o partits preexistents, activistes dels moviments socials… Tot això, atiat amb un instrument fortíssim que són les xarxes socials. Un dia t’hi incorpores per internet, dones les teves dades… i entres a formar part del col·lectiu, que et dona drets de vot. “En termes d’organització democràtica tradicional –apunta Botella– això fa posar els pèls de punta. Qui s’ha de reunir, qui ha de votar, com…? I tot això acaba donant molt de poder al líder, fet que entra en contradicció amb la radicalitat democràtica del moviment”.
Els comuns no són gens homogenis, i precisament la seva diversitat genètica els ajuda a adaptar-se al terreny. Per exemple, entre Podem i Barcelona en Comú hi ha notables diferències, començant pel seu origen. Podem va aparèixer per dalt, en unes eleccions europees, i fins i tot rebutjava la possibilitat de presentar-se a les municipals. No obstant, Guanyem, com es va denominar el que ara és Barcelona en Comú, va néixer municipalista, tot i que tenia la mirada posada en altres horitzons polítics, com reiterava Ada Colau, potser pensant en el seu propi lideratge.
També formen part de Barcelona en Comú, Podem, ICV, EUiA i algun altre moviment, com Procés Constituent, liderat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades.
COLAU MARCA PERFIL
En aquesta aliança, el col·lectiu més afí a Colau, procedent majoritàriament de la PAH i altres moviments socials, va marcar perfil des del primer moment. Diferenciant-se de la gent d’Iniciativa i de Podem, els que van començar a autoanomenar-se comuns van copar bona part del poder municipal aconseguit a les eleccions. Iniciativa va aconseguir acomodar-se amb un cert èxit a la nova realitat i Podem, que va aportar suport polític, tècnic i també mà d’obra a Barcelona en Comú, no va recollir tots els fruits que semblava que mereixia.
LLEGEIX EL REPORTATGE COMPLET A L’EDICIÓ EN PAPER D’EL TRIANGLE D’AQUESTA SETMANA
