La santa corrupció

David Rockefeller va morir la setmana passada. Segons els conspiranoics més conspicus, el seu setè cor havia viatjat des de Nova Zelanda. Ni llistes d’espera ni hòsties. Un cor maori, tendre i untuós que, finalment, no va servir per aturar la finitud. La nissaga Rockefeller és llegendària. L’avi, el primer de tots, formava part d’un escamot de facinerosos que la història oficial nord-americana defineix com a robber barons (barons lladregots) perquè van aixecar imponents imperis econòmics del no res seguint fil per randa aquella cèlebre màxima de Balzac: “Darrera de cada gran fortuna hi ha un delicte“. Això sí, els Rockefeller, Vanderbilt, Morgan, Carnegie, Gould… de principis del segle XX, un cop amassada la fortuna i ja crepusculars, es van dedicar a la filantropia: universitats, escoles i hospitals sorgirien arreu del país amb el finançament dels pròcers. Pobres, vídues i orfes podien descansar tranquils.

Aquesta figura del “milionari self-made-man sense escrúpols” s’inclou en l’imaginari popular americà i ha estat sempre força venerada pels liberals d’abans i d’avui. De fet, ocupa un lloc destacat en el santoral capitalista: l’heroi emprenedor que s’enfronta a les normatives, taxes, lleis, impostos i aranzels del Leviatan-Estat, i que, finalment, triomfant, reparteix les seves possessions entre els desposseïts, afligits i desheretats. Em ve al cap aquell grafiti aparegut al mur exterior d’una església a Quito: “Lindo crear miseria para luego abrazar pobres“.

El cel capitalista n’està ple d’aquests robber barons exemplars, paradigma d’una doctrina on el culte a la propietat, l’explotació de l’home, l’individualisme, el consumisme, l’especulació, l’èxit, la riquesa… són les oracions de cada dia. Fins i tot, ara bufen vents propicis per aquests fonamentalistes de l’economia. Mai abans, el món havia estat tan mal repartit i tan fotudament desigual.

Un informe d’Oxfam presentat el passat gener revelava que les vuit persones més afortunades del món amassen tanta riquesa com pobresa acumulen els 3.600 milions de persones més pobres de l’escala. Mig món. Com és possible? Segons l’estudi, l’1% més ric del planeta “ja té més que l’altra 99%”. Revistes especialitzades com Fortune o Forbes aporten un component de pornografia sociològica quan publiquen periòdicament les llistes dels multimilionaris i així ens assabentem que Bill Gates disposa d’una riquesa calculada en 75.000 milions de dòlars; que Amancio Ortega, el d’Inditex, arriba als 67.000 milions de dòlars que equivalen, per fer-nos una lleugera idea, al PIB de l’Uruguai; o que el tercer de la llista, Warren Buffett, ha declarat que “en la pràctica”, paga menys impostos que qualsevol dels seus empleats, inclòs el personal de neteja. Ole, tu! Però per a ser equànimes –demagògicament equànimes- cal oferir un parell de perles del costat fosc: segons Oxfam, hi ha 3.000 milions de persones que malviuen amb dos dòlars i mig al dia. I aquesta altra d’UNICEF: cada dia moren 22.000 nens per causes derivades de la misèria. Cada dia.

Hi ha quelcom que grinyola en aquest món traïdor. Les normes del joc capitalista mai havien estat tan sospitosament esbiaixades com ara i els àrbitres i els controladors tan absents. La irrupció del capitalisme financer i les consegüents supressions de normes i regles que els governs han decretat per facilitar la sacrosanta lliure circulació del capital sense restriccions ha estat l’origen de la monumental corrupció que ens envolta. Una corrupció sistèmica i global, aristocràtica, de guant blanc i de paorosa impunitat.

L’Informe d’Oxfam calcula que hi ha 7,6 bilions de dòlars dipositats en paradisos fiscals. Ai! els paradisos fiscals… Recordeu aquella cimera del G20 a Washington a finals del 2008 en què, solemnement, es va decidir acabar amb els paradisos fiscals i “refundar el capitalisme”? Fins i tot, va haver un simulacre de depuració de l’OCDE, que va proclamar, també solemnement, que la “llista negra” havia estat reduïda dràsticament. La veritat, però, és que l’evasió fiscal i el blanqueig de capitals actualment gaudeixen d’una salut de ferro i ja operen sense vergonya ni complexos. Segons Tax Justice Network (TJN), Suïssa, Hong Kong i Estats Units encapçalen el rànquing de campions de l’evasió fiscal. A més, el negoci de la corrupció té molt de futur: segons dades de l’FMI, cada any es blanquegen entre 600.000 milions i un bilió de dòlars. Entre 2001 i 2014 s’ha multiplicat per quatre la inversió a paradisos fiscals, com s’ha multiplicat per quatre el nombre d’empreses amb presència en aquests llogarets idíl·lics. De les 200 corporacions més grans del món, el 90% té instal·lat un xiringuito sota el sol.

El perjudici que ocasiona aquesta pràctica a les arques dels estats és immens i sorprèn la benevolència generalitzada. Els països en desenvolupament perden més de 100.000 milions de dòlars pels abusos fiscals de les multinacionals. A Itàlia, campiona d’Europa, l’evasió fiscal arriba als 226.000 milions de dòlars. Ben a prop, l’Estat espanyol. L’informe El frau espanyol durant la crisi, publicat per Gestha (sindicat de tècnics del ministeri d’Hisenda) i la universitat Rovira i Virgili revela que l’economia submergida –frau fiscal, pagament en negre…- podria superar els 250.000 milions d’euros, si fa no fa el 25% del PIB. I una dada inquietant de Gestha que demostra la impunitat d’aquestes pràctiques: “Més del 90% de l’evasió fiscal no va ser detectada el 2015“. Cal recordar que el 70% d’aquests delictes provenen dels grans patrimonis i les corporacions.

Els Papers de Panamà, LuxLeaks –amb el seu capo Jean-Claude Juncker al capdavant- , SwisLeaks i la llista Falciani, BahamasLeaks, Barclays i la manipulació del LIBOR, els escàndols de les auditores –amb menció especial a Deloitte i Arthur Andersen-, la tirania de les agències de qualificació, el monumental rescat bancari… I ja en el capítol ibèric, les vergonyoses estafes que han protagonitzat els bancs a plena llum del dia. La llista no és, ni de bon tros, exhaustiva. Quedaria per mencionar, per exemple, el dilatat apartat delictiu derivat d’això que s’ha anomenat enginyeria financera. Al capdavall, és amb tot això amb qui la ciutadania s’ha de jugar els quartos. No hi ha color. La indefensió és abassegadora. Més encara. No fa un any encara que el Parlament europeu aprovava –liberals, conservadors i socialdemòcrates plegats- la directiva europea sobre la “protecció del secret comercial”. Ras i curt: una severa advertència a investigadors, periodistes, filtradors i ONG que pretenguin treure a la llum informació sensible d’utilitat pública.

Així no hi ha manera.

Share on facebook
Facebook
Share on twitter
Twitter
Share on whatsapp
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Deixa un comentari

Notícies més llegides