Un dels seus

Les velles elits dirigents, mancades d’altres recursos, se sentien temptades a recórrer als radicals extremistes, com ho van fer els liberals italians amb els feixistes de Mussolini el 1920-1922“. (Eric Hobsbawm, Història del segle XX).

En això estem, de nou. Conservadors, rebatejats de vegades com a liberals (o sigui, les elits polítiques que s’han vingut alternant en el poder amb l’autoproclamat centreesquerra des de la II Guerra Mundial) aparenten desmarcar-se dels cadells de la dreta sense complexos, que torna a aixecar cap, però no poden negar que formen part de la mateixa família. Així, ho ha deixat meridianament clar Mariano Rajoy que, a l’hora de retratar-se respecte a Donald Trump, molt lluny d’emetre qualsevol opinió crítica, s’ha ofert a fer-li de pont amb Europa.

Benito Mussolini, amb 35 diputats obtinguts en coalició amb liberals i conservadors (Bloc Nacional) el 1921, va acabar arrasant tres anys després amb la Llista Nacional, de nou al costat de conservadors i liberals. L’insigne liberal italià Benedetto Croce va justificar la connivència amb els feixistes en la necessitat transitòria de restaurar l’ordre. “El feixisme -va afirmar- no pot i no ha de ser més que un pont a la restauració d’un estricte règim liberal“, afirmava.

En els anys 1932-33 els partits liberal-conservadors i el Zentrum catòlic alemany van pensar que, sense perdre el poder, podrien usar el nazisme incipient per transformar la democràcia de Weimar en un Estat autoritari, més afí als seus interessos. Fundat al novembre del 1918, amb el suport de magnats industrials, com Hugo Stinnes, membres del Partit Conservador Alemany i altres partits de dretes i liderat pel ric magnat de la premsa Alfred Hugenberg, el Partit Nacional del Poble Alemany (DNVP) va aconseguir 103 escons al desembre de 1924. Quan Adolf Hitler va ser nomenat canceller al gener de 1933, va convidar al DNVP a unir-se al seu govern de coalició i va nomenar a Hugenberg ministre d’Agricultura i Economia. El 23 de març de 1933, tots els membres del DNVP en el Reichstag van votar a favor de la Llei de Plens Poders que va donar al govern d’Hitler facultats dictatorials.

El 12 de setembre de 1973, el Partit Demòcrata Cristià de Xile, encapçalat per Patricio Aylwin, va emetre una declaració manifestant que les Forces Armades no buscaven el poder. “Les seves tradicions institucionals i la història republicana de la nostra pàtria inspiren la confiança que tan aviat siguin complertes les tasques que han assumit per evitar els greus perills de destrucció i totalitarisme que amenaçaven la nació xilena, retornaran el poder al poble sobirà perquè lliure i democràticament decideixi sobre la destinació pàtria”, afirmava, fent responsable al govern de Salvador Allende d’haver portat Xile al “desastre econòmic, al caos internacional, a la violència armada i a la crisi moral“.

Al març de 1933, es va crear a Espanya la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA). El seu líder Gil Robles, després de participar al congrés nazi de Nuremberg, va afirmar que la democràcia era simplement el “mitjà” per arribar a l’Estat corporatiu. El seu nou partit va ser el més votat aquell any, però amb només 115 escons dels 450 de la cambra, la qual cosa li impossibilitava de formar govern en solitari. Va recolzar el govern presidit per Alejandro Lerroux, va ser nomenat ministre de la Guerra i des d’aquest càrrec va promocionar Franco, Mola, Fanjul, Varela i els altres militars colpistes. Durant la Guerra del 36 va ordenar als seus seguidors de recolzar el bàndol franquista i va donar els fons del seu partit al general Emilio Mola.

Res de nou sota el sol. Els feixistes també partien, com els conservadors, de la desigualtat humana i sostenien que una minoria ha de governar. Mussolini va dir que la massa no pot dirigir les societats humanes i Hitler va afirmar queés més fàcil veure un camell passar per l’ull d’una agulla que descobrir un gran home per mitjà de l’elecció“. Quelcom que les dretes d’avui no expliciten però que comparteixen. Perquè més enllà dels esquinçaments de vestidures dels Vargas Llosa, Enrique Krauze i Bernard-Henry Lévy de torn pels patiments de la democràcia formal, en el fons de la caixa negra ideològica de la dreta conservadora segueix bategant la pulsió de la mà dura i l’exaltació del líder carismàtic.

Cosa que sens dubte està passant en el Partit Republicà dels Estats Units, encara que la casta mediàtica internacional magnifiqui les seves diferències amb Donald Trump. No hi ha dubte que en aquest partit (com en tots) existeixen contradiccions, algunes segurament molt agudes, entre famílies, persones i corrents que l’integren però, al final, el Tea Party no fa fàstics al Ku Kux Klan i viceversa, com el president no els hi fa al partit i a l’inrevés. Se’ns està venent un Trump com la nota perduda o un antisistema (alguns dels seus votants així ho creuen) però, en el fons, no és ni l’una ni, molt menys, l’altre. Simplement, constitueix una de les cares (lletja, esclar) de l’statu quo dominant, una expressió original de la forma en què els conservadors entenen la democràcia i, per descomptat, la quintaessència del sistema. Sistema elevat a l’enèsima potència, per molt que les elits plorin llàgrimes de cocodril.

En ocasions s’ha definit el feixisme com un nacionalisme de vençuts i això s’està percebent en els Estats Units d’avui. Trump amb el seu “Amèrica primer” proclama que un poble superior té dret a disposar d’espai per realitzar-se, a conquerir el seu espai vital i, en definitiva, a col·locar-se per sobre del dret internacional. Així mateix, Trump no solament desconfia sinó que se’n riu de la raó, a tenor de la seva conducta. També la pobresa corca la nació americana. De manera semblant, l’agressivitat comença a considerar-se una virtut. Així les coses, que els liberal-conservadors de torn i els seus companys de viatge (als quals tant els agrada airejar les gràcies de Trump) prenguin nota i quan sobrevinguin les catàstrofes, no acabin fent-se els desentesos com va fer José María Gil Robles, que va tenir la gosadia de dir en les seves memòries que no va tenir coneixement de la conspiració de Franco quan, en realitat, no era res més que un dels seus.

(Visited 40 times, 1 visits today)
Facebook
Twitter
WhatsApp

AVUI DESTAQUEM

Feu un comentari