Què pot unir al molt honorable Carles Puigdemont i al gerent de recursos municipal Joan Llinares? Una bona tassa de cafè. La confluència dels dos espais polítics catalans més diametralment oposats des del punt de vista ideològic és una petita cafeteria a la Baixada de la Llibreteria que ha acabat amb el reialme de dècades del mític Mesón del Café i dels seus cigalons ara substituïts per aigualits mojitos per a turistes desorientats. Tanmateix, és un error pensar en la possibilitat d’una amigable trobada de dos dels personatges públics més poderosos a banda i banda de la plaça Sant Jaume per parlar, és un dir, del procés sobiranista. Cadascú beu de la tassa a hores diferents i ho fa a la seva manera.
Es veu que el president de la Generalitat és cafeter de mena, tot i que no tant com la seva dona. Sempre que pot s’escapa a mig matí amb el seu escorta i algun membre del seu extens equip d’assessors a fer un cafetó que no acostuma a pagar seguint la tradició de l’exhonorable Pujol. Com que la cafeteria és petita i només té una barra, el presi s’asseu al fons del tot i s’amaga sota la seva cabellera i darrere les amples espatlles del mosso perquè sigui difícil veure’l des del carrer. A vegades aprofita els deu minuts del cafè per escampar la boira mental o per parlar informalment amb algun conseller. En una de les seves últimes trobades cafeteres se’l va veure conversar amb el conseller de Cultura, Santi Vila, i el cantautor Paco Ibáñez.
Joan Llinares és més espartà i fa la paradeta abans d’entrar a l’Ajuntament de Barcelona a obrir calaixos i armaris com li ha demanat la fAda Colau. Acostuma a fer el cafè tot sol i en silenci, i l’acompanya d’un croissant que s’ha de mirar amb lupa. Tot ell és contenció i concentració, tal com va demostrar en la seva època com a martell d’heretges en el Palau de la Música de la banda de Millet i Montull que ara jutja la germana de l’exdiputada ecosocialista Comas d’Argemir. Espero que a mig matí pari per ingerir un entrepà, perquè aguantar fins a l’hora de dinar amb l’estómac buit passant l’aspiradora sota les catifes a la recerca d’irregularitats i sense perdre la cordialitat que el caracteritza té mèrit.
En aquest aiguabarreig de sigles polítiques que escalfa les mateixes cadires a l’hora de dinar en els restaurants La Empanada i Cervantes, l’estirat grup municipal exconvergent es manté a una distància prudencial per no contaminar-se. Acostumats els regidors de l’antiga CiU als tiberis en el menjador privat que es regalaven a càrrec dels barcelonins durant l’època en què van governar la ciutat per accident –la prova és que només van durar una legislatura -, ara se senten bastant incòmodes perquè s’han de barrejar amb plebeus i turistes. Tanmateix, aquesta incomoditat no és res comparada amb el terratrèmol que ha provocat l’escissió protagonitzada pel sinuós Gerard Ardanuy i que ha deixat el grup amb nou regidors pelats.
El regidor és l’únic representant de l’esperpèntic partit d’Antoni Castellà. Explica Ardanuy sense cap sentit del ridícul que la decisió s’ha pres després de la consulta realitzada aquesta setmana entre la militància demòcrata al menjador de casa seva. Es veu que la majoria ha votat presentar-se en solitari a les eleccions municipals del 2019 convençuda que té més futur que la sopa de lletres que formen convergents i democristians i que, per no tenir, no té ni candidat. Ardanuy deixa el grup municipal emprenyat perquè s’han copiat el nom, però no deixa la poltrona per a disgust de Xavier Trias, que volia jubilar-se deixant les coses ben lligades com han fet altres abans que ell amb més gràcia. Ase magre, ple de mosques que diuen.
