Segons l’Oficina del Cens dels Estats Units d’Amèrica, 11,1 milions de persones viuen sense papers al país. Tots ells són legalment indesitjables i, en conseqüència, objecte de persecució i expulsió perquè així ho ha decretat el govern de Donald Trump. Les batudes ja han començat.
A la fi del 2015, 26,3 milions de persones migrants, la meitat d’elles procedents d’Amèrica Central o del Sud, treballaven als EUA. Representaven el 16,7% de la població ocupada, segons dades de la Secretaria de Treball. Deu anys abans eren un 15%. És a dir, els EUA és el país de l’emigració per antonomàsia. No solament des de la perspectiva històrica (tots els nord-americans, amb l’excepció de les comunitats índies primigènies, són per definició emigrants o descendents d’emigrants) sinó des de la realitat actual. L’American Dream sembla seguir gaudint de bona salut, si s’ha de jutjar per la gran quantitat de persones que segueixen emigrant als Estats Units, amb l’esperança d’obrir-se camí en la vida, mal que els hi pesi a Donald Trump i als de la seva corda.
Des de sempre, entorn de la meitat dels emigrats han residit i treballat als EUA sense papers. Bastants d’entre ells al llarg de tota la seva vida. Això explicava el sistema i formava part d’ell. Segons la Seguretat Social, dels més d’11 milions de sense papers actuals, 3,1 milions paguen els seus impostos (una mitjana de 10.334 dòlars a l’any per llar). Molts d’ells no estan en edat de treballar, treballen en negre o no treballen. No obstant això, els immigrants guanyen menys. L’ingrés mensual mitjà d’un treballador emigrant era el 2015 de 682 dòlars enfront dels 837 de les persones nascudes als EUA. La taxa de desocupació (4,9%) és més baixa entre els immigrants que entre els nascuts al país (5,4%). Cada vegada són menys els hispans que arriben sense documents als Estats Units i, per primera vegada en un segle, els immigrants d’origen asiàtic superen als provinents d’Amèrica Llatina.
El 2015 els immigrants treballaven sobretot en transport, construcció i hostaleria. En el sector agrícola dels Estats Units treballen prop d’1,5 milions de bracers indocumentats, la qual cosa situa el camp al capdavant del sector productiu amb major nombre de sense papers. El secretari de la Unió de Camperols, Sergio Guzmán, xifra en un 80% el nombre d’indocumentats que treballen al camp -“si no fora per ells les famílies riques no tindrien fruites ni vegetals a les seves taules”- i estan més explotats que els seus companys amb permisos en regla, perquè tenen por a perdre la feina si exerceixen els seus drets.
La immigració sempre té a veure amb l’ocupació. El major flux de llatins va arribar als Estats Units entre el 1990 i començaments del 2000, quan l’economia gaudia de bona salut. Des del 2007, la recessió va portar aparellada una caiguda de l’oferta d’ocupació i va augmentar el retorn d’indocumentats als seus països d’origen, fins al punt que durant el 2012 es va registrar una migració neta zero entre Mèxic i els EUA. És evident que la immigració (que compensa la caiguda de productivitat d’una població que envelleix) serà decisiva a l’hora de donar forma a la força de treball nord-americana abans de l’any 2030.
Arribats a aquest punt, cal preguntar-se sobre el sentit i la finalitat del decret antimigració de Donald Trump. Pretén, tal vegada, suprimir d’un cop de ploma el col·lectiu de sense papers dels EE.UU., del qual depenen sectors sencers de l’economia (com els cultius d’hivernacle, per exemple)? O es tracta, solament d’exemplificar, fent veure que es fa però sense fer molt, com diria José Mota? O sigui, que la finalitat de la política contra els emigrants és, senzillament, crear un cap de turc (com va fer Hitler amb els jueus, gitanos, etc.) per a consum popular, després de, esclar, dimonitzar exemplarment l’emigració com a font de tots els mals.
Així, mentre el personal s’entreté amb les nits dels vidres trencats, els nois de Goldman Sachs i els seus col·legues milionaris del govern de Trump es folren a l’ombra. Potser la xenofòbia, el racisme i similars s’han instituït en raó de ser de la política americana, més enllà dels interessos econòmics? Encara que també podria passar que el Govern dels EE.UU., amb el seu president al capdavant, emmalalteix d’idiòcia o d’alienació temporal, i fins i tot que, en una rauxa fora de control, pretén carregar-se el sistema que tan bons fruits ha vingut donant al neoliberalisme, fins ara dominant. Veurem. Mentrestant, moltíssimes persones començaran a dubtar de la democràcia (americana) que, segons Winston Churchill, “és el sistema polític en el qual, quan algú truca a la porta de carrer a la sis del matí, se sap que és el lleter”.
