Deu anys d’investigació del cas Nóos, cinc anys d’instrucció, sis mesos de judici oral i vuit mesos de deliberacions per tornar a la casella de sortida i confirmar el que tots ja sabíem: que la justícia és justa amb els rics i injusta amb els pobres. Com ha dit el patrici exconvergent i ara lletrat Miquel Roca amb una ganyota burleta disfressada de somriure, la infanta Cristina és innocent i no sabia res dels tripijocs del marit. La infanta Cristina mai ha preguntat a l’Iñaki per la procedència dels diners tot i que cap dels dos sap conjugar el verb treballar. La gent s’estranya. Com s’estranya que la gürteliana Ana Mato no sàpiga d’on havien sortit ni el confeti de les festes d’aniversari dels seus fills ni els cotxes de luxe que el seu aleshores marit tenia a l’aparcament de casa.
Aquest tipus de dones que no els importa saber de què treballa el pare dels seus fills mentre tinguin a la seva disposició una xifra mensual que supera els sis dígits sempre m’ha fascinat. La infanta no s’ha preguntat mai res sobre l’origen dels diners perquè és poc borbònic. Per què ho hauria de fer? A La Vanguardia, tan monàrquics ells, l’han posat a parir per la seva rebequeria al negar-se a renunciar als seus drets dinàstics per no embrutar encara més la institució. Apunta la Mariángel Alcázar que la infanta arrossegarà sempre el remordiment “d’haver contribuït al desprestigi temporal d’una institució que va baixar dels cels a l’infern”. A mi no em consta cap baixada dels Borbons a l’infern de Dante, sinó tot el contrari: una divina comèdia on els tontos de sempre mantenim dos reis i la seva extensa parentela, i seguim pagant-los safaris i viatges de negocis.
Assegura la cronista reial que mentre Urdangarin s’omplia les butxaques de diners enlluernant nous rics per pagar la barraqueta de Pedralbes, “segurament no es va pensar mai que acabaria a la presó per uns delictes que, tot s’ha de dir, no haurien merescut tan elevada petició de pena si no hagués estat el gendre del rei”. Em fa gràcia la subtilesa florentina d’alguns: li carreguen el mort a l’alter ego del bonàs Herman Munster alhora que critiquen la mania persecutòria de la qual ha estat objecte el pobre home donant per fet, suposo, que en aquest país qui no pispa és idiota. No ens equivoquem. La gran cagada del gendre del rei caigut en desgràcia no és haver fet negocis tèrbols, sinó deixar-se enxampar.
Un cop coneguda la sentència, la parella feliç s’ha retirat uns dies a Baqueira a respirar l’aire del Pirineu aranès i a refer-se de l’exili daurat imposat des de la Sarsuela a un barri exclusiu de l’avorrida Ginebra. Suposo que la cura prescrita pel metge per refer-se de l’escarni públic deu haver estat alternar l’esquí amb els exquisits àpats de Casa Irene. És l’exclusiu restaurant d’Arties on la família reial espanyola sempre té un menjador reservat i on les germanes de Joan Carles i jo hem coincidit en alguna ocasió al lavabo, deixant-me durant dies en un estat de perplexitat semblant al que em va provocar asseure’m darrere de Woody Allen en el restaurant Tragaluz.
Serà bonic veure com la infanta ens torna a donar a tots els que mai hem cregut en Sant Valentí una lliçó sobre què és l’amor incondicional quan visiti el seu estimat a la presó. Imagino que el desplegament mediàtic serà impressionant, però tampoc vull emocionar-me avançant esdeveniments perquè –digueu-me malpensada- igual resulta que Mariano Rajoy ja té firmat l’indult perquè Urdangarin i la seva estimada esposa estiguin una bona temporada al paradís després del mal tràngol passat injustament a l’infern i al purgatori.
